Xavier Espot va afirmar durant el debat d’orientació política que “l’Andorra del 2026 és millor que la del 2011”. Per la seva banda, el líder de l’oposició, Cerni Escalé, sosté que “ara mateix, Andorra no es diferencia ni per qualitat ni per autenticitat respecte a l’economia que ja tenia l’any 2011”.
L’Andorra de principis de mil·lenni, sota els governs liberals, era un paradís fiscal. El país continuava movent-se, com havia fet històricament, en una difusa frontera entre l’opacitat i la transparència. El model econòmic descansava essencialment sobre tres pilars: comerç, tabac i banca. Era una Andorra que encara arrossegava la imatge d’haver estat pràcticament encerclada per la Guàrdia Civil l’any 1997 arran del contraban massiu.
Durant aquells anys pràcticament no es va impulsar cap reforma estructural de pes. L’únic canvi rellevant va ser la tipificació del contraban com a delicte, una mesura inevitable si es volia posar fi al control policial permanent que Espanya mantenia a la frontera.
Quan el model va començar a enfonsar-se
Entre els anys 2001 i 2007, Andorra va viure una etapa de fort creixement econòmic impulsada pel boom de la construcció, l’expansió del turisme, el dinamisme del comerç i la fortalesa del sector bancari. Hi havia moltes més grues que avui. Moltíssimes més. I això no eximeix de l’error d’haver permès durant massa temps una construcció desmesurada que s’hauria d’haver frenat molt abans.
En realitat, aquell creixement no era una excepció. Era el mateix que vivien els països de l’entorn. Espanya, França i bona part del món occidental experimentaven un autèntic boom econòmic. Mentrestant, Andorra continuava funcionant amb el mateix model turístic i comercial que havia començat a construir durant els anys cinquanta.
Però aquell extraordinari cicle expansiu mundial va desembocar en la gran crisi financera internacional. Els primers efectes es van començar a notar al Principat el 2007, tot i que l’autèntic impacte va arribar el 2009. Aquell any també es posava fi a 15 anys de governs liberals amb la victòria del Partit Socialdemòcrata. Jaume Bartumeu es convertia en el primer cap de Govern progressista de la història d’Andorra.
L’arribada de Toni Martí
Arribem al 2011. La crisi al Principat ja no era només econòmica. Era una crisi de model. Durant aquells anys, les pressions internacionals perquè Andorra abandonés definitivament l’opacitat financera eren constants. Fins i tot el president francès i copríncep, Nicolas Sarkozy, va advertir públicament el país de la necessitat de canviar de rumb.
L’Andorra del 2011, encara que avui molts ho hagin oblidat, estava literalment entre l’espasa i la paret. L’economia es trobava en caiguda lliure perquè depenia gairebé exclusivament del turisme, just en un moment en què la crisi havia enfonsat l’arribada de visitants.
El model econòmic havia quedat obsolet en plena ofensiva internacional contra els paradisos fiscals. Andorra apareixia en diverses llistes negres i es trobava sota una enorme pressió exterior.
Com es podia sortir d’aquell carreró sense sortida? El país depenia pràcticament només del turisme comercial i d’un sistema financer basat en l’opacitat. Sense turistes i davant l’amenaça de sancions o bloquejos financers internacionals, el risc era enorme. Aquest és el context en què Toni Martí arriba al Govern el 2011, amb una majoria absoluta aclaparadora perquè bona part de la societat era conscient que Andorra corria el risc de retrocedir diverses dècades de cop.
Les tres reformes que van canviar el país
Anem a les dades. L’Andorra anterior a la crisi va assolir el seu màxim històric de població l’any 2010, amb prop de 86.000 habitants, segons les dades oficials. S’hi arriba perquè, malgrat que el creixement es va començar a frenar el 2009, la inèrcia expansiva encara es va mantenir fins al 2010. De fet, la població oficial del 2010 era pràcticament la mateixa que la del 2024, després d’un nou boom econòmic i d’una intensa arribada d’immigració.
Què va fer el nou executiu demòcrata? Va intentar atacar simultàniament els tres grans fronts de la crisi.
El primer va ser obrir el país a la inversió estrangera per diversificar l’economia. El resultat va ser un èxit indiscutible amb efectes perversos.
El segon consistia a abandonar definitivament el model basat en l’opacitat financera. Es va crear un sistema fiscal homologable internacionalment, mantenint una pressió fiscal moderada però acceptada pels principals organismes internacionals. També es van signar convenis per evitar la doble imposició, que van aportar credibilitat exterior al país.
El Consell aprova la ratificació del Conveni entre Andorra i el Regne Unit per eliminar la doble imposició
El Consell General ha aprovat per assentiment la proposta de ratificació del Conveni entre Andorra i el Regne Unit per...
La tercera pota pretenia crear una nova economia basada en sectors d’alt valor afegit. Aquí és on, al meu entendre, hi ha el gran fracàs. L’efecte crida de la inversió estrangera va acabar concentrant-se gairebé exclusivament en el sector immobiliari, tant en promocions com en la compra d’habitatges.
Va ser un error tant del Govern de Toni Martí com del primer executiu de Xavier Espot, que no van corregir aquesta desviació quan encara era possible fer-ho.
Quan finalment es va intentar reaccionar, bona part del mal ja era irreversible.
La gran fugida de població
Andorra va ser probablement un dels països del món on la crisi va tenir un impacte més profund. Si el sistema no va implosionar va ser, en bona part, perquè el Principat disposava d’una vàlvula d’escapament excepcional: una gran part de la població era immigrant. A més, aleshores no existia prestació d’atur i, després de tres mesos sense feina, també es perdia la cobertura sanitària.
Quin va ser el resultat? La població es va reduir un 11,6%. Milers de persones van tornar als seus països d’origen. És una magnitud equivalent a què França hagués perdut 7 milions d’habitants o Espanya uns 5,5 milions.
L’habitatge, la cara fosca de l’èxit
Per què Andorra va acabar convertint-se en un paradís dels apartaments turístics? La resposta és senzilla. Després de la crisi, diversos milers d’habitatges van quedar buits, especialment a les parròquies altes. Per primera i última vegada en moltes dècades, viure al centre del país era relativament assequible.
Jo mateix vivia en un pis de 90 metres quadrats a l’avinguda Meritxell i pagava 600 euros al mes. En aquells anys era possible trobar apartaments petits a les parròquies altes per 300 euros, o fins i tot per menys.
Aquell enorme excedent d’habitatge va acabar alimentant un altre fenomen. Es van vendre promocions senceres destinades exclusivament a l’ús turístic. Allò que inicialment va servir per donar sortida a un parc immobiliari buit acabaria convertint-se, anys més tard, en un dels principals factors que expliquen l’actual tensió del mercat residencial.
Un model que va funcionar massa bé
En resum, l’Andorra del 2011 era un país immers en un forat profund. El nou model econòmic impulsat posteriorment va ser, objectivament, un èxit extraordinari. De fet, ha estat estudiat —sí, estudiat— per altres països que han intentat replicar-lo sense aconseguir els mateixos resultats.
El problema és que el Principat ha acabat morint d’èxit. És probablement un dels pocs països del món que avui necessita frenar el seu propi creixement. La maquinària creadora de riquesa exigeix cada vegada més mà d’obra, més habitatges, més recursos naturals, més infraestructures, més transport, més consum i més espai. El sistema s’ha anat alimentant a si mateix fins al punt de convertir-se en una mena de Saturn dels Pirineus, devorant els seus propis fills.
“Andorra: una història d’èxit econòmic”
El professor d’ESADEGov i expert en governança pública, Francisco Longo, ha defensat la necessitat de reforçar l’administració pública per afrontar...
Les mesures correctores s’haurien d’haver adoptat molt abans. I hi ha problemes, com el de l’habitatge, que probablement només es podrien corregir completament amb una recessió econòmica. És una realitat incòmoda, però difícil de rebatre.
