A Andorra, un estany pot amagar un poble desaparegut i una roca pot conservar el record de les bruixes. Són relats transmesos durant generacions que donen una altra vida als paisatges del Principat. Aquestes cinc llegendes conviden a mirar-los amb uns altres ulls.
El poble engolit d’Engolasters
La llegenda diu que, on avui hi ha l’estany d’Engolasters, abans s’alçava un poble pròsper, envoltat de pastures abundants. La riquesa havia fet els seus habitants orgullosos i avars. Un dia de fred i neu, un captaire hi va demanar menjar, però els veïns li van negar el pa.
Només una noia es va compadir d’aquell desconegut i va voler ajudar-lo. Poc després, una gran massa d’aigua va engolir les cases i va esborrar el poble del paisatge.
El relat converteix la calma de l’estany en el record d’una desgràcia i en un advertiment: de poc serveix l’abundància quan s’oblida la generositat.
Els misteriosos gravats del Roc de les Bruixes
A Prats, a Canillo, unes figures gravades a la pedra van alimentar les històries de bruixeria. Amagat entre els arbres, el Roc de les Bruixes era considerat un indret on les bruixes invocaven forces malignes.
La creença popular atribuïa algunes marques a les ungles del dimoni, i el mateix nom de la roca servia d’avís per a qui s’hi acostava. Amb el temps, una part dels gravats va quedar colgada i gairebé oblidada, fins que l’estudiós Pere Canturri els va documentar el 1962.
La roca i les incisions existeixen; les trobades de bruixes pertanyen a la llegenda que va donar una explicació inquietant a aquelles traces.
La Dama Blanca que protegia Andorra
Entre Juberri i Auvinyà apareix una de les figures més enigmàtiques del llegendari andorrà. La història comença amb una família que vigilava el pas fronterer amb l’Alt Urgell i que va anar desapareixent fins que només en va quedar una dona. Després de la seva mort, una misteriosa Dama Blanca va prendre’n el relleu.
Segons el relat, una nit es va presentar davant del bisbe d’Urgell, que imposava tributs feixucs als habitants de les valls. Vestida de blanc, encarna la protecció del país davant els abusos dels poderosos.
El seu record també ha arribat a la festa popular: va inspirar la Dama Blanca dels gegants de Sant Julià de Lòria.
La gavernera florida de Meritxell
Era ple hivern, el dia de Reis, quan un pastor que anava a missa a Canillo va trobar una imatge de la Mare de Déu al peu d’una gavernera florida. La van portar a l’església, però l’endemà havia tornat al lloc de la troballa.
Els habitants d’Encamp van provar d’acollir-la al seu temple, tancant-lo amb pany i clau, però la imatge va desaparèixer de nou. Quan la van retrobar, una nevada havia cobert el paisatge, mentre que al voltant de l’arbust no hi havia neu.
Els veïns van entendre que aquell era el lloc escollit per la Mare de Déu i hi van bastir una capella. Així explica la tradició l’origen de Meritxell.
L’argolla impossible de Fontargent
Al port de Fontargent, la tradició situa una argolla que ningú no ha aconseguit veure. Una versió explica que Carlemany hi va lligar el cavall mentre travessava Andorra. Una altra afegeix que, durant la nit de Sant Joan, l’argolla es transforma en or, convertint aquell objecte invisible en un tresor.
Altres relats la vinculen a personatges tan llunyans com Anníbal o Noè, com si les muntanyes haguessin conservat el record de tots els seus viatges.
La història també té vida entre els fallaires: inspira un joc de pistes a la vall d’Incles per escollir el fallaire major. Així, la recerca de l’argolla continua unint el misteri de la muntanya amb la celebració del foc.
