Andorra ha superat recentment la barrera dels 60.000 permisos de residència actius. Segons les dades oficials del departament d’Estadística, al febrer es van registrar 60.700 persones. Aquesta xifra suposa un increment de 1.210 residents respecte a l’any anterior.
D’altra banda, aquest creixement demogràfic es concentra principalment en sectors vinculats al mercat laboral. Els treballadors de la restauració, la mà d’obra no qualificada i els tècnics de suport lideren l’augment. Això reflecteix una alta demanda en els serveis i el turisme.
Evolució del mercat laboral i la població estrangera
En aquest sentit, les dades mostren canvis evidents en la composició de la població estrangera. Tal com informa RTVA, els espanyols continuen sent el col·lectiu majoritari amb gairebé 26.000 permisos de residència. Per contra, els portuguesos mantenen la segona posició, però la seva presència disminueix progressivament.
Més de 1.800 nous permisos en 3 mesos: Andorra s’omple de nous residents
L’Estadística publicada aquest dijous per www.estadistica.ad confirma que a 31 de març del 2025 hi havia 42.162 autoritzacions de residència...
Així mateix, els residents sud-americans guanyen un pes demogràfic molt significatiu al país pirinenc. Argentins, colombians i peruans sumen actualment més de 9.000 permisos de residència. Aquest grup està a punt de superar la històrica comunitat portuguesa.
Canvis demogràfics històrics als permisos de residència
Finalment, l’informe estadístic destaca l’estancament d’altres nacionalitats frontereres tradicionals. Els francesos, per exemple, no arriben als 5.000 residents registrats actualment a Andorra. Aquesta nova distribució reconfigura completament el mapa social del territori.
Com es pot defensar aquest model econòmic? Un model que va totalment en contra del tipus d’economia que avui fa créixer els països.
Estem omplint el país d’una força laboral destinada majoritàriament a sectors de baixa qualificació, mentre es continua sense apostar de manera decidida pels sectors vinculats a la tecnologia, la innovació i l’economia del coneixement. La immigració és necessària, però una arribada massiva de milers de persones per alimentar un model basat en salaris baixos i activitats de poc valor afegit no farà créixer el país.
Mentrestant, la gent del país està quedant totalment arraconada dins del mercat laboral per culpa d’un model basat en negocis precaris, obsolets i sense capacitat d’evolució. Empreses que pretenen mantenir-se amb vida dins la UCI dels salaris baixos i de la precarietat laboral.
Això no fa avançar un país. Això és ofegar, a passos de gegant, el poc que encara queda dret.
És una contradicció enorme parlar constantment d’innovació i tecnologia quan moltes de les decisions que es prenen van precisament en la direcció contrària. Resulta exhaustiu i desesperant veure un govern incapaç o sense voluntat de capgirar un model econòmic que en molts països desenvolupats ja es considera esgotat.
On queda, realment, el futur del país? On queda el futur dels nostres joves quan veuen un país tan desorientat i tan mal gestionat?
En lloc de mirar cap endavant, Andorra sembla instal·lada en una de les etapes més fosques i involutives que podem recordar. Cada any que passa sense corregir el rumb és una oportunitat perduda per construir una economia més moderna, més competitiva i amb més oportunitats per a la seva pròpia gent.
El més greu de tot és que no estem parlant d’un problema invisible ni d’una conseqüència imprevisible. Els resultats són evidents: salaris insuficients, dificultats cada vegada més grans per accedir a l’habitatge, pèrdua de talent jove i una dependència creixent d’un model econòmic de baix valor afegit.
Cap país ha prosperat apostant eternament pels salaris baixos i la precarietat. Els països que lideren l’economia mundial competeixen amb talent, tecnologia, innovació, productivitat i valor afegit. Un país no es construeix acumulant mà d’obra barata, sinó invertint en coneixement, formació i oportunitats per a la seva pròpia gent.
Aquí, en canvi, sembla que continuem competint per veure qui pot treballar per menys. I aquesta és una cursa que la gent del país sempre acabarà perdent. Si no es canvia de rumb, el preu que acabarem pagant com a societat serà molt més alt que qualsevol benefici a curt termini. Perquè quan un país renuncia al seu talent, al futur dels seus joves i a la seva capacitat d’innovar, el que està posant en risc no és només la seva economia, sinó el seu propi futur.