L’acord entre la fiscalia anticorrupció espanyola i una setantena de jutjats per la trama de la màfia xinesa a Espanya, conegut com a ‘cas Emperador’, té una conseqüència directa. Els diners generats per aquest grup organitzat criminal van ser blanquejats a través de BPA. Es van enviar més de 70 milions d’euros cap a la Xina.
L’acord penal de la fiscalia amb rebaixes importants de les penes a canvi de la confessió dels delictes no és una absolució. És totalment al contrari.
Quan la fiscalia espanyola pacta penes rebaixades amb 72 dels acusats del cas Gao Ping, no està dient que els fets no van passar: està dient, precisament, que sí que van passar i que els acusats ho reconeixen. Convé llegir l’escrit abans de treure’n conclusions.
Conclusió sense fonament
Abans que l’acord s’hagi pogut obtenir i publicar a Andorra, es va publicar que l’acord era beneficiós per als condemnats del ‘cas BPA’ Andorra. Un fet que posaria en qüestió la primera sentència del cas BPA a Andorra.
El raonament, resumit, és aquest: si a Espanya les penes s’han rebaixat dràsticament i el nucli del cas era el frau fiscal, llavors a Andorra no hi hauria hagut base per condemnar per blanqueig i la sentència del Tribunal de Corts hauria estat desproporcionada.
La confessió com a organització criminal i blanquejadors de 70 jutjats per la màfia xinesa avala les condemnes del ‘cas BPA’
El pacte de la fiscalia anticorrupció espanyola amb prop d'una setantena de processats en el 'cas Gao Ping', cap de...
És una inferència atractiva per a un titular, però no resisteix la lectura del document. L’escrit de conformitat —presentat en la Pieza Separada del procediment abreujat 8/2022 de l’Audiència Nacional, derivat de les diligències prèvies 131/11 del Jutjat Central d’Instrucció núm. 4— diu, en realitat, gairebé el contrari del que se li atribueix. Repassem-ho amb el text a la mà.
L’acord no nega el blanqueig: el confirma
El primer que cal aclarir és què és una conformitat. En el procés penal espanyol (article 787 de la Llei d’enjudiciament criminal), la conformitat és un acord pel qual l’acusat admet els fets i la seva responsabilitat a canvi d’una rebaixa de la pena. No és una declaració d’innocència ni una reescriptura dels fets: és exactament el contrari d’una absolució. Qui es conforma, reconeix.
I què reconeixen els 72 acusats que han pactat? L’escrit qualifica els fets, de manera autònoma i acumulada, com a diversos delictes: organització criminal (article 570 bis del Codi penal espanyol); blanqueig de capitals (articles 301 i 302); contraban (Llei orgànica 12/1995); delictes contra la Hisenda pública (article 305, per l’IVA i els aranzels dels exercicis 2010, 2011 i 2012); i falsedat continuada en document oficial o mercantil (articles 392 i 390).
El blanqueig, doncs, no és una etiqueta que el document esquivi: és un dels delictes centrals pels quals es demana condemna, amb nom i article propis.
Tant blanqueig com frau fiscal
Aquí hi ha el punt que desmunta el relat. El frau fiscal i el blanqueig hi figuren com a delictes diferents, comesos tots dos. L’escrit no diu ‘només hi va haver frau fiscal’; diu que, a més del frau fiscal, hi va haver blanqueig dels diners generats per una organització criminal.
Espanya demana 47 anys de presó pel cap de la màfia xinesa que netejava diners a BPA
La causa andorrana del cas del mafiós xinès Gao Ping es va tancar aquesta setmana en el judici contra BPA....
Que el delicte previ inclogui un frau fiscal no fa desaparèixer el blanqueig posterior: són dues coses, i la fiscalia les persegueix totes dues. La rebaixa de penes no neix de cap reconsideració dels fets, sinó de l’aplicació de tres atenuants clàssiques de les conformitats —confessió, dilacions indegudes i reparació del dany— a canvi, justament, d’admetre la culpabilitat.
El judici es farà igualment
L’acord no afecta tothom. La conformitat cobreix uns 72 dels aproximadament 106 processats. Per a la resta, la fiscalia manté íntegrament les peticions de condemna, i el judici continua. És evident la voluntat de la fiscalia de reduir de forma dràstica el nombre de jutjats, a canvi d’una reducció de pena, per evitar la possibilitat d’un judici etern amb un centenar de persones jutjades. No és difícil entendre que l’acord evita un judici agònic.
Sergi Fernández Genés queda fora de l’acord
Entre els qui no han acceptat el pacte hi ha el mateix Gao Ping —líder de la trama, per a qui l’acusació demana 43,5 anys de presó— i, de manera molt rellevant per a Andorra, Sergi Fernández Genés, aleshores director de la Banca Privada Internacional de la BPA i l’únic càrrec del banc investigat en la causa espanyola.
El detall és decisiu, perquè desactiva el marc que es vol construir. Si l’acord espanyol ‘rebaixés’ la gravetat dels fets, la fiscalia no mantindria contra els no que no l’han signat—un directiu de la BPA inclòs— exactament les mateixes acusacions, organització criminal compresa.
Que les mantingui demostra que la rebaixa de penes és la contrapartida d’una confessió, no una esmena a la qualificació dels fets. Per tant, no s’ha disminuït en absolut la duresa dels càrrecs. Els que no han pactat, perquè la fiscalia volia el màxim possible per evitar un col·lapse de testimonis i advocats en el judici oral, hauran de fer front a les peticions originals.
‘Frau fiscal’ i ‘blanqueig’ no són sinònims
El nucli jurídic del relat dels articles és la idea que, com que a Andorra el delicte fiscal no es va tipificar fins al 2017 (amb la Llei 15/2017, que a més només converteix en delicte previ del blanqueig el frau fiscal agreujat), aleshores blanquejar a Andorra diners procedents d’un frau fiscal espanyol no seria delicte en el moment dels fets. El raonament és correcte en una premissa i fals en la conclusió, perquè confon el delicte fiscal amb el blanqueig i confon l’origen real dels diners.
El blanqueig de capitals fa molts anys que és delicte a Andorra —molt abans del 2017— quan els fons procedeixen de delictes greus com el tràfic il·lícit, el contraban o l’activitat d’una organització criminal. I aquest, no un altre, és l’origen que descriu la mateixa fiscalia espanyola: diners generats per una organització criminal que importava mercaderia declarant-ne només una fracció, la venia en efectiu i havia de ‘col·locar’ l’excedent.
Els delictes previs del blanqueig que es jutja són, doncs, l’organització criminal i el contraban —plenament típics a Andorra el 2011-2012—, no pas un simple frau fiscal. La novetat del 2017 va ser afegir el frau fiscal com a nou delicte previ; no pas estrenar el blanqueig, que ja existia.
Dit d’una altra manera: encara que es vulgui reduir tot l’origen dels diners a ‘frau fiscal’ —cosa que el propi escrit espanyol no fa, perquè hi suma organització criminal, contraban i falsedat—, blanquejar a Andorra els guanys d’una xarxa criminal dedicada al contraban continuava sent un delicte de blanqueig. La premissa sobre la tipificació del delicte fiscal és certa; la conclusió que se’n vol extreure no s’hi sosté.
Una pena pactada no és una ‘veritat alternativa’
És cert, i convé reconèixer-ho sense embuts, que les penes pactades són sorprenentment baixes: a l’empresari Rafael Pallardó, peça clau de la trama a Espanya, un any i mig de presó se li substitueix per multes que sumen poc més de 4.300 euros, tot i que va confessar haver desviat uns 14 milions d’euros i haver cobrat una comissió de 180.000 euros entre 2011 i 2012. La xifra impressiona i és legítim que generi debat sobre la política de conformitats de l’Anticorrupció espanyola.
Però finalment és comprensible una rebaixa tan forta si una macrocausa amb més d’un centenar de jutjats, de durada infinita, passa a ser d’una vintena.
Rafael Hernando vincula les clavegueres del PSOE amb diners blanquejats a BPA
Segons una afirmació feta a Twitter per part d'un dels principals polítics del Partit Popular, Rafael Hernando, les anomenades “clavegueres...
Una cosa és discutir si la pena és proporcionada i una altra, ben diferent, és deduir que els fets no van existir. La quantia d’una pena pactada reflecteix una negociació processal —la recompensa per estalviar un judici llarg i per confessar—, no una nova valoració dels fets provats. De fet, en el mateix escrit, Pallardó respon com a directiu o organitzador de l’organització criminal, com a cap o encarregat del blanqueig de capitals i com a autor de la falsedat documental. La pena baixa; els fets reconeguts, no.
BPA, una de les estructures del blanqueig
El relat que es vol imposar presenta la BPA com una víctima d’una causa inflada. L’escrit de conformitat hi posa matisos incòmodes. La confessió de Pallardó —segons consta— descriu que els diners de l’organització de Gao Ping sortien d’Espanya i s’introduïen, entre altres vies, a Andorra a través de la Banca Privada d’Andorra, en direcció a comptes de la República Popular de la Xina. L’admissió dels delictes per part dels acusats confirma, implícitament però amb claredat, que la BPA va ser una de les estructures utilitzades per moure i emmascarar aquests fons.
No és un detall menor. Si el blanqueig va existir —i els acusats ho reconeixen— i una de les vies va ser la BPA, la qüestió rellevant a Andorra no és si ‘només’ hi va haver frau fiscal a Espanya, sinó si els responsables del banc van complir el seu deure de prevenir que l’entitat fos utilitzada per blanquejar.
Per què la sentència d’Andorra és coherent
El juliol de 2025, el Tribunal de Corts va dictar la primera sentència penal del cas BPA: divuit condemnats, amb l’exconseller delegat Joan Pau Miquel al capdavant (set anys de presó, 30 milions d’euros de multa i inhabilitació) i l’exdirector adjunt Santiago de Rosselló (sis anys i dotze milions). Els condemnats ho són per un delicte major de blanqueig amb circumstàncies específiques: l’habitualitat i el fet d’haver actuat dins el marc d’un establiment bancari.
Aquesta és la clau que el relat omet. La condemna andorrana no es construeix sobre la qualificació fiscal espanyola, sinó sobre una premissa pròpia i exigent: els alts directius d’un banc tenen el deure i l’obligació legal de prevenir el blanqueig. La sentència els retreu que, lluny de complir-lo, van facilitar que la BPA esdevingués una estructura al servei del blanqueig. L’acord espanyol, que confirma l’existència del blanqueig i el paper del banc com a via, no afebleix aquest raonament: l’acompanya.
L’Argentina extradirà a Andorra el chavista fugit després d’haver blanquejat 5 milions a BPA
La Corte Suprema de Justicia d'Argentina va deixar ferma l’extradició d’un exfuncionari del règim chavista buscat per Interpol que està...
Hi ha, a més, una qüestió de principi que cap titular hauria d’esborrar: la justícia andorrana és sobirana. Una conformitat homologada per un tribunal espanyol —un acord de parts— ni jutja ni vincula els fets provats per un tribunal andorrà després d’un judici contradictori. Són procediments, ordenaments i estàndards probatoris diferents. Que a Espanya s’hagi negociat una pena no reobre, per si mateix, res del que es va declarar provat a Andorra.
No desmenteix la sentència d’Andorra, la valida
L’acord de la fiscalia espanyola no desmenteix la sentència de la BPA; la contextualitza i, ben llegit, la fa més entenedora. I la valida. Confirma que hi va haver blanqueig, contraban i organització criminal; manté les acusacions —organització criminal inclosa— contra els qui no han pactat, entre ells un directiu de la BPA; situa el banc com una de les vies del blanqueig; i recorda que la responsabilitat dels seus gestors era prevenir-lo.
La rebaixa de penes a Espanya és un debat legítim sobre la política de conformitats. Convertir-la en una absolució dels fets —i, de retruc, en una esmena a la justícia andorrana— és, senzillament, llegir el document al revés.
