La treballadora va arribar a una reunió convençuda que parlaria del seu retorn després de gairebé un any de baixa per un embaràs de risc i la posterior maternitat. En lloc d’això, es va trobar amb un ultimàtum.
O presentava la renúncia voluntària o l’empresa traslladaria a la Caixa Andorrana de Seguretat Social (CASS), a l’administració tributària i a la inspecció de treball diverses sospites sobre la seva activitat durant la baixa laboral.
Els retrets dirigits a la treballadora li atribuïen la suposada realització d’activitats professionals per compte d’una tercera empresa durant el període de baixa mèdica.
Suposat informe d’uns detectius
Aquesta imputació se suportava en un pretès informe elaborat per detectius privats a partir de continguts publicats a les xarxes socials. L’empresa negava haver fet això.
Amb aquesta amenaça, que es dona per provada, es construeix un discurs orientat a advertir la treballadora de les eventuals conseqüències davant la Caixa Andorrana de Seguretat Social. Eventualment incompatibles amb la situació d’incapacitat temporal per l’embaràs i la maternitat.
Coacció per denúncia
L’empresa estava fent una clara coacció en comptes d’una acció a la recerca de la legalitat. Posar els fets o no en coneixement de la CASS i altres organismes només es va utilitzar per forçar la treballadora a marxar voluntàriament.
Aquest és el nucli de la sentència del Tribunal Superior de Justícia, que conclou que l’empresa va utilitzar aquestes amenaces com un instrument de pressió per aconseguir que la treballadora abandonés el seu lloc de treball sense haver d’assumir el cost d’un acomiadament.
Els magistrats consideren acreditat que el responsable de l’empresa va advertir la treballadora que disposava d’informes de detectius privats, que podia denunciar-la davant diferents organismes públics i que també existien sospites sobre possibles cobraments en efectiu de clients. Tot plegat es va plantejar com una alternativa: acceptar la baixa voluntària o afrontar les conseqüències d’aquestes denúncies.
Una reunió preparada per forçar la renúncia
La Sala considera especialment rellevant que aquella conversa no responia a una reunió ordinària de recursos humans. Segons la sentència, l’empresa ja havia manifestat d’entrada que no tenia interès a mantenir la relació laboral i va estructurar tota la trobada per conduir la treballadora cap a una única sortida: renunciar al seu lloc de feina.
El Tribunal també subratlla que les amenaces no es limitaven a advertiments genèrics. L’empresa vinculava expressament la presentació de denúncies davant la CASS, Hisenda i la inspecció de treball amb el fet que la treballadora acceptés o no abandonar voluntàriament l’empresa. A canvi de la renúncia, se li oferia liquidar alguns drets pendents, com les vacances, i facilitar-li una carta de recomanació.
“Si no s’elimina l’acomiadament sense motiu el model laboral seguirà sent la por i la precarietat”
La Unió Sindical d'Andorra (USdA) ha fet públic un document crític amb les relacions laborals. Segons el sindicat, aquesta és...
Per als magistrats, aquesta actuació constitueix una conducta coercitiva incompatible amb la bona fe que ha de presidir qualsevol relació laboral.
El Tribunal rectifica la Batllia
La decisió suposa un gir respecte a la sentència dictada en primera instància. La Batllia havia desestimat íntegrament la demanda en considerar que no existien proves suficients d’assetjament, discriminació o coaccions.
El Tribunal Superior, en canvi, conclou que, encara que no es pugui parlar d’un assetjament reiterat en el temps, sí que hi va haver un episodi d’una gravetat suficient per justificar que la treballadora abandonés l’empresa de manera indemnitzada.
La resolució destaca que un únic acte de pressió pot ser suficient quan la seva intensitat vulnera els drets de la persona treballadora.
Indemnització i salaris pendents
Per aquest motiu, el Tribunal Superior estima parcialment el recurs, condemna l’empresa a abonar 7.165,50 euros per desistiment justificat, 4.000 euros en concepte de salari variable i 939,79 euros per vacances pendents, a més dels interessos legals i les costes del procediment.
També obliga la societat a declarar i cotitzar aquests imports davant la CASS. En total, la treballadora rebrà més de 12.000 euros de compensació.
I la “treballadora” farà objecte de sanció per les suposades “infraccions” comeses? Entenc que si la van coaccionar amb aquestes irregularitats deuria ser perquè aquestes van existir realment.
O aquí només pringa el patró, com sempre?