«Hi havia moments que la sala d’espera semblava una discoteca». El record de Joan Carles Vidal retrata una altra manera d’anar al metge a Canillo: sense cita, amb la sala plena i esperant que arribés el torn. Quan es va instal·lar a la parròquia, el 1989, costava trobar un facultatiu que hi volgués treballar. Anys després, la feina havia crescut tant que un sol metge ja no podia assumir-la.
Vidal ha viscut aquesta transformació des de la consulta i recorrent els pobles per visitar pacients a domicili. Ara està jubilat, però encara treballa dos matins i una tarda. Redueix l’activitat a poc a poc, sense posar data a l’última visita.
Quan Canillo no atreia els metges
La poca població de la parròquia dificultava que un metge s’hi pogués establir dins del sistema sanitari liberal. «Si vas a un poble on hi ha poca gent, els números no et surten», explica Vidal. La situació va portar el Govern a obrir una convocatòria específica per a facultatius que no disposessin de permís liberal.
S’hi va presentar i va obtenir la plaça. Aquell 1989 començava una trajectòria de més de tres dècades durant la qual el problema va canviar: de les dificultats per atreure un professional es va passar a la necessitat de reforçar l’assistència.
«La feina ha anat augmentant, augmentant i augmentant», recorda. Va arribar un moment en què resultava evident que «amb un sol metge no podies donar un bon servei, de cap manera». El creixement de les necessitats va impulsar la construcció d’un nou Centre de Salut, pensat també per al futur. El facultatiu considera que ara hi ha marge, però preveu que la demanda continuarà augmentant.
De la sala atapeïda a les visites amb hora
El canvi més visible per als pacients és l’organització de les visites. La cita concertada ha deixat enrere les acumulacions de gent que Vidal compara amb una discoteca. «Ara la gent ve tota agendada, és molt més tranquil i molt més agradable», assenyala.
El metge procura que els pacients hagin d’esperar poc. És una de les millores d’un model que, dins del despatx, també ha incorporat més gestions. Segons explica, abans no hi havia els sistemes informàtics actuals i es dedicava menys temps a la paperassa, les derivacions i altres tràmits.
Les visites podien ser més ràpides, però això no evitava les llargues esperes de qui arribava sense hora. Per a Vidal, la diferència entre aquella manera de treballar i l’actual és «brutal».
Una consulta que arribava a Soldeu i al Tarter
Durant molts anys, l’atenció no s’acabava al despatx. Vidal es desplaçava a Soldeu, el Tarter i altres punts de la parròquia per visitar els pacients a casa. Ara manté aquest servei per a algunes de les persones grans que ha seguit durant anys i deixa la resta de domicilis als altres professionals.
El Raonador del Ciutadà alerta sobre les llistes d’espera per l’augment de població
El raonador del ciutadà, Xavier Cañada, insisteix que la lluita contra el tràfic de persones no pot limitar-se a la...
Els casos de Covid augmenten a Andorra: els metges demanen precaució als més vulnerables
Els contagis de covid tornen a pujar a Andorra coincidint amb el retorn a les escoles i a la feina...
Andorra i Catalunya fan un pas més cap al tramvia entre el Principat i la Seu
Andorra i Catalunya fan un pas més per avançar cap a una connexió tramviària entre el Principat i la Seu...
Andorra la Vella reforça la videovigilància: 200 càmeres més per extremar la seguretat als carrers
Andorra la Vella preveu incorporar prop de 200 càmeres de videovigilància més per reforçar el control dels carrers, els punts...
També ha conegut les diferents seus de l’assistència sanitària de Canillo. Va començar en un despatx provisional al comú, va passar per Cal Metge i pel primer Centre de Salut, fins a arribar a l’equipament actual. El recorregut reflecteix com s’ha anat ampliant el servei al llarg de la seva carrera.
Jubilat, però sense data per plegar
Amb una agenda reduïda a dos matins i una tarda, Vidal continua exercint a un ritme que li permet treballar amb tranquil·litat. Després de tants anys atenent la parròquia, encara no es marca un comiat definitiu.
«Quant de temps duraré? No ho sé. De moment estic bé. Mentre la cosa aguanti», afirma. La sala d’espera ja no té l’aspecte d’aquells primers anys, però el metge que va arribar a Canillo el 1989 encara hi passa consulta.