Els pisos a Andorra estan tan inflats de preu que les vendes s’han enfonsat pràcticament a la meitat en només un any. El metre quadrat supera per primera vegada els 5.100 euros de mitjana i el mercat immobiliari comença a donar senyals evidents d’esgotament.
Comprar totxo al Principat, que durant anys semblava una inversió amb beneficis gairebé garantits, s’ha convertit en una operació d’alt risc. Els preus continuen pujant, però cada vegada hi ha menys compradors disposats a pagar-los.
Les dades són prou eloqüents. Les transmissions immobiliàries han caigut un 43,9% interanual i els compradors estrangers només representen el 29% de les adquisicions d’habitatges, davant del 71% dels andorrans.
La fotografia del mercat ha canviat radicalment. Els estrangers han perdut protagonisme i l’escalada dels preus ha situat els immobles fora de l’abast de bona part dels potencials compradors. Invertir en habitatge a Andorra ja no és sinònim de plusvàlues assegurades.
El relat dels compradors estrangers perd força
Aquestes xifres també qüestionen un dels mantres del Sindicat de l’Habitatge: que els estrangers compraven els pisos i provocaven que no hi hagués habitatges disponibles per llogar. El pes actual dels compradors de fora obliga a revisar aquesta explicació simplista.
La crisi de l’habitatge és real, però atribuir-la gairebé exclusivament als inversors estrangers ja no encaixa amb la fotografia actual del mercat. Que només representin el 29% de les adquisicions no elimina l’impacte que hagin pogut tenir anteriorment, però sí que evidencia que el problema és molt més complex.
De 150 manifestants a l’amenaça de bloquejar el país
Mentrestant, la darrera concentració contra els preus de l’habitatge va reunir només 150 persones. En termes de mobilització, un fracàs de grans dimensions si es compara amb les manifestacions multitudinàries del 2023. Quan milers de ciutadans surten al carrer, la protesta té força, legitimitat social i capacitat de provocar canvis. Pretendre que una convocatòria amb una participació tan reduïda té el mateix significat polític és difícilment defensable.
La resposta del Sindicat de l’Habitatge ha estat plantejar la possibilitat de tallar l’entrada de turistes durant el pont de la Puríssima, un dels moments econòmicament més importants de l’any. És a dir, davant la manca de resposta ciutadana a la convocatòria, es posa sobre la taula una acció que podria perjudicar el conjunt de l’economia andorrana.
Andorra té una vulnerabilitat evident: amb un grup relativament reduït de persones es poden bloquejar temporalment els accessos al país i provocar un col·lapse circulatori amb conseqüències econòmiques importants. Però aquesta capacitat de paralitzar l’activitat no equival a disposar d’un suport social majoritari.
Dos conceptes diferents
Una cosa és mobilitzar milers de ciutadans darrere d’una reivindicació i una altra, molt diferent, és aprofitar la fragilitat dels accessos per imposar una protesta que no ha aconseguit reunir ni dos centenars de persones.
El dret a manifestar-se és indiscutible. El dret a perjudicar deliberadament milers de treballadors, comerciants, hotelers i empresaris és una qüestió ben diferent. La crisi de l’habitatge necessita solucions, però difícilment arribarà cap resposta efectiva a través d’un bloqueig turístic.
Esperem que l’amenaça de col·lapsar Andorra per la Puríssima no passi de ser un brindis al sol, motivat per l’escassa resposta ciutadana a la convocatòria. Perquè una cosa és reivindicar habitatges assequibles i una altra és pretendre que, quan la societat no respon a una mobilització, es pot substituir el suport popular per la capacitat de paralitzar l’economia del país.
