Cada vegada que un youtuber, esportista o empresari anuncia que trasllada la seva residència a Andorra, es repeteix la mateixa pregunta: és un país només per a milionaris?
Fiscalitat competitiva
Des del 2010, Andorra va deixar de ser considerada un paradís fiscal, però manté una de les fiscalitats més competitives d’Europa. L’IRPF és del 0% fins als 24.000 euros, del 5% entre 24.000 i 40.000 euros i només arriba al 10% a partir d’aquesta xifra. A això cal sumar-hi un IGI del 4,5%, molt inferior al 21% de l’IVA espanyol.
Les xifres són molt eloqüents. Segons càlculs de Finect, una persona que ingressi 2 milions d’euros anuals pot arribar a estalviar prop de 700.000 euros en impostos respecte a si tributés a Espanya. Amb uns ingressos de 200.000 euros, l’estalvi encara supera els 64.000 euros anuals.
Per això no és casualitat que personalitats com El Rubius, TheGrefg, Joan Mir, Maverick Viñales, Aleix Espargaró, Judit Mascó o, anys enrere, Arantxa Sánchez Vicario, hagin fixat la seva residència al Principat.
I els salaris normals?
Sobre el paper, fins i tot una persona que cobri 40.000 euros anuals també pagaria molt menys IRPF a Andorra. L’estalvi fiscal podria acostar-se als 10.000 euros l’any.
Tanmateix, aquesta diferència s’ha anat reduint a la pràctica per l’explosió del mercat immobiliari andorrà. El preu dels pisos, tant de compra com de lloguer, s’ha disparat durant els darrers anys fins a nivells molt superiors als de la majoria de ciutats espanyoles.
Avui és habitual trobar habitatges de compra per sobre dels 8.000 euros per metre quadrat, mentre que els lloguers també es mantenen entre els més elevats del sud d’Europa.
Aquest sobrecost absorbeix una part important dels avantatges fiscals per a les persones amb ingressos mitjans. En canvi, per als patrimonis elevats, l’estalvi en impostos continua sent tan gran que compensa àmpliament el cost de l’habitatge.
No exclussivament, però gairebé
Per això, la resposta és clara: Andorra no és exclusivament un país per a milionaris, però sí que és entre els grans patrimonis on la seva fiscalitat continua marcant una diferència realment extraordinària.
Per a un assalariat amb ingressos normals, la decisió ja no depèn només dels impostos, sinó també de si pot assumir un dels mercats immobiliaris més cars d’Europa.
