Sortir d’un plató amb focus, públic i càmeres no és només quedar eliminat d’un programa. És, també, baixar d’una muntanya russa emocional i descobrir que el vertigen pot convertir-se en impuls. Per a l’andorrà Ian Moya, el pas pel programa de TV3 Eufòria no ha estat un final, sinó una empenta clara cap al que sempre ha volgut: començar la seva pròpia carrera musical amb una idea molt definida de projecte i identitat.
Un comiat viscut com una empenta
“M’ho vaig agafar amb molts bons ànims. No va ser gens traumàtic, sinó una empenta per començar la meva carrera professional”, assegura. De fet, el comiat, lluny de viure’l amb frustració, el recorda com un moment revelador. “Vaig veure el suport que tenia”, explica l’exconcursant de divuit anys, tot destacant que, en baixar de l’escenari, tota la producció es va acostar amb llàgrimes als ulls per felicitar-lo. “El primer sentiment que tens és que has agradat a la gent, i això és molt reconfortant. No sents que marxis del tot”.
Si mira enrere, té clar quina actuació l’ha definit més: la primera que va fer, ‘Alors on danse’. “Crec que defineix el projecte que vull tenir: ballar i cantar alhora, fer un show complet”. I és que l’Ian que va entrar al càsting poc té a veure amb el que en surt ara. “L’evolució és molt heavy”, admet. Abans cantava alguns dies i ballava a casa, però mai havia treballat amb coaches. “La veu se’m cansava molt. Ara noto que tinc molta més força vocal i no em reconec”. A més, també ha guanyat capacitat física i control escènic —públic, càmeres i jurat—. “La immersió professional ha estat immensa”.
Pressió, aprenentatge i creixement
Darrere les gales televisades, però, hi ha un ritme que el públic no veu. Cançons entregades un diumenge que s’han de defensar l’endemà en directe, coreografies que s’aprenen en qüestió d’hores i assajos intensius que no deixen marge al dubte en són alguns exemples. “El que més em va sorprendre és que, amb tan poc temps, fos capaç d’adquirir tantes coses”, reconeix. La pressió és constant, i la connexió amb la cançó esdevé clau. A la segona gala, amb un tema de Renaldo & Clara, va viure una de les setmanes més complicades. “Em va costar molt connectar-hi, i això em va fer passar una mala setmana”. A partir d’aquí, però, va decidir canviar el xip.
L’exposició pública tampoc no l’ha desbordat. Mentalitzat des del principi, va decidir limitar el contacte amb determinades xarxes socials per protegir el seu procés. “De vegades llegeixo algun comentari, ric i continuo. Alguna cosa et pot afectar, però li dono poca importància”. La clau, diu, ha estat confiar en el seu entorn i no permetre que la mirada externa condicionés el seu creixement.
Mirant al futur: pop dance i Eurovisió
Ara, amb l’etapa televisiva tancada, el focus es desplaça cap al futur. Ian ja té maquetes i es troba en procés de buscar productors. El seu univers és clarament pop dance, amb referents com Dua Lipa, The Weeknd o Harry Styles. Paral·lelament, estudia producció musical a Girona. “Jo volia fer música sí o sí, però és un bon recolzament. Hi ha temporades altes i baixes, i quan hi hagi una etapa més baixa, podré produir música”, reflexiona.
Enmig de les gales, un comentari va ressonar amb força: Alfred García el va assenyalar com a possible candidat a Eurovisió. Una idea que, lluny de semblar-li desmesurada, cada cop percep més propera. “Que una persona que hi ha estat et digui això motiva molt. Crec que tinc un perfil amb potencial i a mi m’agradaria moltíssim. M’encantaria que comptessin amb mi”.
Fora del focus, assegura que ha intentat ser fidel a si mateix. “He intentat ser bastant natural, perquè és el més important.” Comenta que, potser, va quedar per mostrar una part més sensible i lírica, ja que la majoria d’actuacions que li van tocar van ser molt ballables. Aquesta faceta, però, no descarta explorar-la amb la seva pròpia música.
Ara mateix, diu, el seu objectiu és clar: construir una proposta pròpia i mantenir-se actiu, proper al públic i a les xarxes. Perquè, si alguna cosa li ha ensenyat el pas per Eufòria, és que, de vegades, el vertigen no és una caiguda, sinó el primer pas per enlairar-se.
