Una mare bloqueja l’herència als quatre fills fins que no es portin bé entre ells

“Com bé saps el teu pare va atorgar-me l’usdefruit de determinats béns dels que en tens la nua propietat d’acord amb el testament, però no em va obligar a repartir entre vosaltres allò que excedís dels ingressos necessaris per al meu sosteniment. Només m’ho va pregar, imaginant que existiria bona harmonia entre tots els seus fills i jo mateixa. Però un prec no és cap obligació i jo em trobo en una situació en què no faig més que veure com t’allunyes cada vegada més dels teus germans i de mi i uns i altres no podeu assolir un acord amistós en relació amb el repartiment de l’herència i els llegats. Doncs bé, sàpigues que fins i tant no hàgeu arribat a un acord amistós en relació a la totalitat dels béns que formen part de l’herència, jo no prendré en consideració el prec del teu pare (···)”.

Aquest és l’escrit que una mare va fer a un dels quatre fills que li demanava explicacions respecte com estava gestionant l’usdefruit dels béns que el difunt pare li havia deixat. Els fills tenien la propietat, però no els podien gaudir mentre la mare fos viva. La mare havia rebut el ‘prec’ de repartir cada any els beneficis que no necessités entre els fills. La dona, però es va negar a respondre al ‘prec’ com a eina per forçar que els fills es portessin bé entre ells i arribessin a un acord sobre el repartiment de l’herència posterior a la seva mort.

Petició del fill

El fill va portar a la mare als tribunals exigint que rendís comptes de com estava gestionant els béns, especialment les propietats immobiliàries. Instava a què la mare havia de passar comptes amb els quatre fills i repartir tot el sobrant dels diners que ha rebut en la seva qualitat d’usufructuària des del traspàs del pare i espòs respectivament i s’efectuï anyalment el lliurament del sobrant a parts iguals entre els 4 fills.

El Tribunal Superior, en una àmplia sentència on bàsicament s’analitza la implicació de la paraula ‘prec’, dona la raó a la mare, entenent que el difunt marit li va deixar la potestat de decidir si volia repartir anualment els beneficis que no necessités i, tan sols, li recomanava que ho fes sense obligar-la.