“Cómo permitir que mi hijo esté deprimido en Colombia cuando aquí le podemos dar una mejor vida?”

Maria és una ciutadana colombiana que fa un any i mig que viu al Principat d’Andorra. “Treballo com a dependenta”, explica. Onze mesos després de la seva arribada, la van seguir la seva parella i el seu fill. “Al cap de dos mesos, ell va aconseguir la seva residència anual. El nostre fill ja està escolaritzat”, afegeix. Però malgrat viure tots junts i tenir una situació laboral estable, encara no han pogut reagrupar-se oficialment com a unitat familiar.

“Vivim en un hotel; sí, un hotel. El qual, encara que soni poc comú, ens ha permès viure bastant bé, gastant poc”, explica Maria. I és aquí on topen amb un dels requisits per accedir a la reagrupació: “Segons entenem, un dels requisits per a la reagrupació és viure en un pis, amb un contracte en què el titular sigui el pare que vol reagrupar. Però com tots sabem, els preus dels pisos estan altíssims. Pràcticament, treballaríem els dos només per pagar el lloguer”.

La situació és especialment complexa pel fet que Maria i la seva parella no estan casats. “Portem més de vint anys junts, però mai ens vam casar. Per això el Govern no suma el meu sou al moment de calcular si la meva parella pot reagrupar-nos”, explica. “El curiós és que, encara que jo ja tinc residència anual i cobreixo plenament les meves despeses, com que vivim en un lloc, la llei exigeix que ell em reagrupi a mi”.

Casar-se tampoc solucionaria el problema del tot. “Si ens caséssim, el que jo podria aportar econòmicament continuaria sent el mínim. Perquè la quantitat exigida per reagrupar-me a mi i al nostre fill és molt alta. És massa alta per ser sincers”.

La paradoxa és evident: “Vivim bé gràcies a l’esforç dels dos. Al nostre fill no li falta de res. Però si ens veiéssim obligats a pagar un pis car com fins ara, actualment, aquí sí que es complicaria tot. I fins i tot si lloguéssim un estudi petitó, el canvi no seria tant per l’espai, però sí pel cost”.

Maria defensa que el seu fill està plenament integrat: “El nostre fill està tot el dia a l’escola i a la ludoteca. Està aprenent català, és un bon estudiant i estima Andorra. I jo em pregunto: com deixar-lo enrere? Com permetre que el meu fill estigui deprimit i trist a Colòmbia si aquí li podem donar una millor qualitat de vida?”

“Estic molt agraïda. Molt agraïda amb l’oportunitat que ens ha donat aquest país. Vull aportar a Andorra, però sense el meu fill res no tindria sentit. No ha estat per falta de voluntat. Tampoc per voler infringir les normes. Simplement, el temps ha passat molt de pressa i, a l’hivern, com molts saben, el preu dels pisos es dispara. Aquest ha estat el veritable motiu pel qual encara no hem pogut reagrupar-nos oficialment”.

Per això, Maria fa una petició clara a les autoritats: “Que s’avaluï la rigidesa dels requisits per reagrupar. Que s’analitzin els casos de forma individual, tenint en compte la nostra realitat o la realitat de cada unitat familiar i l’aportació que ja es fa al país econòmicament”.

“Durant tots aquests mesos no hem demanat mai ajudes de cap mena. Al contrari. Paguem els nostres impostos al comú, les assegurances, el menjador del nen, etc. I, a més, com molts altres migrants, contribuïm al comerç local. Només demano que no ens vegin com una càrrega, sinó com una família treballadora que ja està integrada i que vol créixer juntament amb el país”.

Fins l’any 2023, les condicions per a la reagrupació familiar a Andorra eren relativament accessibles, fet que va afavorir tant l’arribada de famílies com l’increment de la força laboral estrangera. El procés permetia als reagrupats canviar d’estatus migratori mitjançant un tràmit senzill. Tanmateix, l’augment del cost de l’habitatge, la pressió sobre la CASS i el creixement sostingut de la població estrangera han portat les autoritats a endurir els requisits. Un dels canvis més significatius ha estat l’increment de la capacitat econòmica exigida al sol·licitant: si anteriorment calia acreditar el 70% del salari mínim per cada adult reagrupat i el 40% en el cas dels menors, ara es requereix el 100% i el 70% respectivament.