L’empresa Aigües d’Arinsal va néixer l’any 1972 en un moment en què Andorra començava a transformar-se profundament. El creixement del turisme i la millora de les infraestructures feien evident la necessitat d’aprofitar els recursos naturals del país, i l’aigua de les muntanyes d’Arinsal destacava per la seva puresa excepcional. Així, un petit projecte local, impulsat amb esforç i visió, es va convertir en una iniciativa empresarial destinada a captar, embotellar i distribuir aigua mineral natural.
Aigües d’Arinsal (a través de la societat explotadora inicial, SADAMSA) va ser creada el juny de 1972 per tres fundadors principals: Robert Font, Josep Torrallardona i Antoni Oliva. Tres mesos més tard, es van afegir Antoni Ubach i la Causa Pia Jaume Giberga, institució vinculada a l’Església, el comú i propietats locals.
L’esclat de la marca
Durant els primers anys, la producció era limitada i gairebé artesanal. Les instal·lacions eren senzilles, però la qualitat de l’aigua va començar a guanyar reconeixement dins del país. A poc a poc, Aigües d’Arinsal es va consolidar com una marca de confiança, vinculada al territori i al respecte pel medi ambient. Als anys vuitanta i noranta, amb l’augment del turisme i la modernització d’Andorra, l’empresa va invertir en tecnologia i va ampliar la seva capacitat productiva, permetent una distribució més àmplia tant dins com fora del país.
Als anys noranta es va fer famosa pel lema “Com més alta, més pura” que va coincidir amb els anys de màxima expansió i èxit comercial de l’aigua d’Arinsal, quan la marca es va començar a vendre de forma important fora d’Andorra i a guanyar notorietat internacional.
Els dos casos de sosa càustica
La primera ‘fatalitat’ va arribar el 1994. Tres nens van patir cremades en un restaurant de la localitat alacantina d’Elx després de consumir aigua d’una ampolla d’un litre i mig de la font d’Arinsal. L’impacte no va ser definitiu, però va afectar per primer cop la imatge de la marca.
El segon episodio va ser molt més greu. El 2002, un client anomenat Pedro José va demanar a la cambrera d’un bar de Barcelona d’aigua mineral. Va treure el precinte de l’ampolla i es va disposar a ingerir-ne el contingut. De sobte, va sentir una gran cremor a la boca i a la gola. El que havia begut no era aigua, sinó sosa càustica.
La mateixa cambrera del bar va traslladar Pedro José a l’Hospital de Bellvitge perquè rebés les cures mèdiques adequades. Les seqüeles permanents amb què ha quedat el consumidor són: «estenosi esofàgica-disfàgia; hèrnia de hiat; insuficiència funcional del càrdies, amb reflux àcid; i síndrome ansiós-depressiu».
L’Audiència Provincial de Barcelona va ratificar el 2004 la sentència d’un jutge de Barcelona que havia condemnat Aigües d’Arinsal i la seva asseguradora a pagar, de manera solidària, una indemnització de 12.358.804 pessetes (73.677 euros).
L’empresa va defensar-se dient que havia estat un sabotatge, però no va servir de res.
Primera crisi: la fallida (2004–2011)
El febrer del 2004, Aigües d’Arinsal va aturar la producció i va començar un llarg període de set anys d’administració judicial, que va acabar amb la fallida de l’empresa. El negoci havia anat a la baixa per problemes de gestió, i l’empresa havia estat condemnada per un cas d’intoxicació per restes de sosa càustica en una ampolla.
Durant aquest llarg procés judicial, els treballadors van presentar una demanda el maig del 2014 perquè feia quatre mesos que no cobraven, i el juny del 2014 la plantilla va demanar la fallida de l’empresa i va deixar la feina. Pocs dies després, la Batllia va dictar la suspensió de pagaments. Finalment, el 2011 es van subhastar els darrers béns i els va comprar Aigües del Pirineu.
Reoberta la circulació a la carretera d’Arinsal
L'incendi a l'antiga fàbrica d'Aigües d'Arinsal es troba sota control segons han confirmat fonts oficials del Govern d'Andorra. El cos...
Segon intent: Aigües del Pirineu i el brot de norovirus
El 30 de novembre de 2013, Andreu Vilarrubla va donar a conèixer la recuperació de la comercialització de l’aigua de la Font d’Arinsal a través de l’empresa Aigües del Pirineu, sota la marca Aigua d’Andorra.
Però la malastrugança va tornar. L’abril del 2016, un brot de norovirus va afectar 4.136 persones a Barcelona i Tarragona, vinculat al consum d’aigua embotellada contaminada procedent del manantial de la Font d’Arinsal. L’aigua era distribuïda per l’empresa israeliana Eden Springs en desenes d’empreses catalanes. La investigació va revelar la presència de filtracions a les fonts i en diversos lots d’aigua envasada.
No va quedar clar si eren filtracions fecals com indicava l’informe de la Generalitat o d’origen aninnal, segons el Govern d’Andorra. Al final, la conseqüència era la mateixa. El brot va portar a la clausura definitiva de l’embotelladora i a la retirada de 120.000 ampolles del mercat.
Tercer i últim intent
La planta va quedar tancada i sense ús durant dos anys. L’any 2018, l’empresa va ser adquirida per dos inversors residents a Andorra: el rus Ilya Rouss i el bielorús Anton Yarashuk.
Aquests empresaris es van convertir en els nous propietaris amb la voluntat de rellançar la marca i modernitzar la producció. El projecte es va canalitzar a través d’una nova iniciativa empresarial, Aigua Pura, vinculada especialment a Anton Yarashuk, que n’era el principal impulsor.
L’empresari bielorús, propietari de la marca de bicis d’alta gamma Forestal, preveia una inversió de 15 milions d’euros per produir sota la marca Aigua Pura, amb una fàbrica d’uns deu treballadors. L’any 2025 el projecte ja estava enllestit i només restava pendent el permís sanitari.
S’esperava que en breu es comencés la producció amb la contractació de deu empleats i reprendre la producció.
El 25 de març del 2026. Les flames posen el punt i final a la històrica fàbrica d’aigua. És la maledicció final que acaba amb 54 anys de vida, una part d’ells sense activitat, d’una història marcada per les desgràcies.
Voleu dir que això no pot ser un cas de boicot comès per algú amb interessos contraposats o resentiment personal? Per què ni tant sols es parla d’investigar o esbrinar les causes de l’incendi? Es que no cal fer-ho?