A partir del dia de Meritxell s’hauria de començar a aclarir una de les grans incògnites que condicionaran les properes eleccions generals: qui liderarà Demòcrates. I, especialment, si l’escollit serà Ladislau Baró. La decisió no afectarà només DA. Serà el tret de sortida del gran trencaclosques que s’està formant al centredreta i la dreta andorrana.
Si finalment Baró assumeix el lideratge demòcrata, la construcció d’un front ampli de centredreta sembla, a priori, més factible. El seu perfil polític, la seva experiència i la capacitat d’interlocució amb diferents sensibilitats poden facilitar unes converses que amb altres candidats o candidates serien força més complicades.
Perquè el problema no és només trobar un candidat. El problema serà aconseguir que totes les peces encaixin sense que ningú senti que perd identitat, protagonisme o espai electoral.
Moltes sensibilitats
Sobre la taula hi ha Demòcrates, Ciutadans Compromesos, Virtus, Unió Laurediana, Liberals i Acció. Sis sensibilitats que comparteixen una part important de l’espai electoral, però que arrosseguen històries, lideratges, interessos parroquials i diferències que no desapareixeran simplement perquè arribi una convocatòria electoral.
Ajuntar-les totes requerirà autèntics malabarismes polítics. Tothom pot estar d’acord que dividir el vot de centredreta pot acabar beneficiant els adversaris, però una cosa és compartir el diagnòstic i una altra decidir les llistes, els candidats i qui ocupa cada posició.
A més, el sistema electoral andorrà converteix la fragmentació en un luxe especialment perillós a les circumscripcions parroquials. Presentar tres o quatre candidatures competint pel mateix electorat pot significar regalar consellers generals als rivals.
Pal de paller
Aquí és on Ladislau Baró pot jugar un paper determinant. Si és ell qui agafa les regnes de Demòcrates, probablement serà més senzill aconseguir que diferents actors acceptin, com a mínim, asseure’s al voltant d’una mateixa taula.
Amb un altre candidat o candidata, tot dependrà del perfil escollit. Com més difícil sigui que la resta de formacions el percebin com una figura de consens, més complicat serà construir una operació política d’aquesta magnitud.
Hi ha, però, una frontera que sembla bastant definida. Carine Montaner no vol formar part d’aquesta coalició i, al mateix temps, les forces que podrien integrar-la tampoc semblen disposades a anar-se’n cap a la dreta radical per arribar a un acord amb Andorra Endavant.
Per tant, l’operació passaria per intentar concentrar el màxim nombre possible de forces situades entre el centre i la dreta tradicional, deixant Andorra Endavant fora de l’equació.
Dues opcions
La coalició dretana pot establir-se de dues formes. Una absoluta. Llista conjunta, segurament sense el nom de Demòcrates perquè la marca tampoc està en el millor moment, i territorials i nacional unificada. LA segons forma és com la coalició Concòrdia-PS. Llista general separada i territorial junta.
Objectivament, en un escenari amb una opció de dreta radical com Montaner, el més convenient per al projecte conservador seria crear dues llistes nacionals dretanes. Una de centredreta i altra de dreta pura. Amb una sola és gairebé segur que hi haurà menys vots en conjunt perquè hi ha electors que donaran suport sense capo dubte a una opció dretana que no inclogui als demòcrates.
El centredreta andorrà afronta així una curiosa paradoxa. Mai havia tingut tantes sigles disputant-se un espai polític tan semblant i, precisament per això, unir-lo pot ser extraordinàriament complicat.
I no es pot descartar que la marca ‘demòcrates’, en cas d’una gran coalició en les dues circumscripcions, passi a millor vida en els prèoxims comicis.
