Hi ha una tendència preocupant a convertir els millennials en un blanc fàcil per a totes les seves dificultats: ansietat, precarietat laboral i la suposada “fragilitat”. Però qui realment s’hi beneficia d’aquest relat simplista i reduccionista? La resposta és clara: les estructures de poder que, mentre carreguen la culpa sobre una generació, mantenen intactes les seves dinàmiques d’explotació i exclusió.
La imatge de la “generació de vidre” no només és un tòpic tòxic, sinó una fal·làcia que amaga la veritable responsabilitat: un sistema que ha deixat enrere milions de joves, privant-los dels recursos bàsics per construir una vida independent. No és la fragilitat dels millennials sinó la fragilitat d’un model econòmic basat en salaris miserables i mercats de lloguer abusius el que condemna molts a quedar atrapats sota el sostre familiar, sense alternatives viables.
Molts d’aquests joves van créixer amb la convicció que l’era digital comportaria flexibilitat i oportunitats, però aquesta promesa s’ha dissolt davant la realitat d’una precarietat estructural que ni tan sols la “generació més preparada” ha pogut superar. No és només una qüestió d’ambició personal, sinó de context: a diferència dels boomers, que no van dedicar temps a culpar els seus pares sinó que van sortir al carrer a lluitar pels seus drets en un context d’expansió econòmica i estabilitat laboral, els millennials hereten un món amb menys oportunitats i més incertesa. Potser els mil·lenaristes necessiten imitar aquesta ambició, en lloc de substituir la necessitat de llibertat i poder per una ansietat de felicitat fàcil que no existeix.
A més, la cultura digital ha canviat la manera en què es construeix el discurs públic. Les xarxes socials, en lloc de ser espais d’empoderament, sovint s’han convertit en un escenari on es difonen opinions simplistes i, moltes vegades, ximpleries que molts creuen anònimes però que repercuteixen en la percepció social, i que d’anònimes no tenen res. Això contribueix a reforçar estereotips i tensions, alhora que dispersa l’atenció de problemes estructurals més profunds.
A Andorra, la realitat juvenil reflecteix una societat històricament oberta i diversa, però avui aquesta pluralitat, lluny de ser una font d’orgull col·lectiu, sovint es percep des d’una mirada fragmentada i condicionada per interessos. Dels 17.380 joves d’entre 20 i 34 anys, una part important ha nascut fora del país i prové de contextos culturals i nacionals molt diversos. Aquesta diversitat cultural, en comptes de ser celebrada, en molts casos dificulta la construcció d’una identitat juvenil comuna i d’un projecte col·lectiu sòlid.
En aquest escenari, la incapacitat aparent dels millennials per articular alternatives sòlides no és una falla individual ni generacional, sinó un símptoma de la manca d’espais i condicions per construir una força social realment transformadora. Alhora, no podem ignorar que el sistema en què es mouen els margina i desvaloritza, relegant-los a un paper d’inquilí perpetu que, per molt que vulgui, no pot desfer-se de les seves cadenes.
Per tant, reduir la situació a una simple qüestió d’actitud o ambició és no entendre la complexitat real del problema. El repte requereix un debat honest i valent sobre com repensar les estructures de poder i la participació social. La responsabilitat és compartida i no es pot carregar només sobre les espatlles dels joves. Cal exigir a les institucions i a la societat que impulsin les condicions perquè aquestes generacions deixin de ser la gran víctima silenciosa i esdevingui un agent actiu i capaç de transformar el seu futur. Els mil·lennistes comencen a patir, i no s’ha d’infravalorar qui ha patit, perquè si d’una cosa no s’oblida l’ésser humà és de tornar una bufetada.
Tu ja estas parlant de centenials, la generació Z.