Concòrdia ha presentat una modificació de la llei electoral molt interessant, molt il·lusionant, molt ‘xula’, molt innovadora i realment els felicito per la visió d’amplitud de mires. Al mateix temps, considero que la seva aplicació convertiria Andorra en ingovernable. Es tracta d’afavorir que les candidatures ‘unipersonals’ entrin en escena en les territorials de les eleccions generals. Actualment, els dos consellers de cada parroquial es concedeixen a la llista més votada. Concòrdia proposa que s’elegeixin per separat i que cada elector posi dues paperetes. S’elegeixen els dos noms amb més suports i per presentar-se només cal l’aval del 0,25% del cens. A Canillo el 2023 hi havia 1.220 electors. No vull frivolitzar ni ser demagog. A Canillo, amb 31 avals ja es pot ser candidat. A Ordino amb 50.
En l’època postconstitucional s’han vist projectes ‘unipersonals’ que han concorregut a les eleccions. Tomàs Pascual, la segona ‘intentona’ d’Eusebi Nomen, Alfons Clavera i, el més exitós, Carine Montaner. Només aquest últim ha fructificat i de forma sorprenent amb l’assoliment de tres consellers. El seu paper ‘a contracorrent’ durant la pandèmia li va crear una bossa de votants. La resta de projectes ‘unipersonals’ han fracassat. Si hi ha hagut tan pocs és degut a que no tenia cap sentit presentar-se a les territorials perquè per entrar al Consell havies de ser la llista més votada en una parròquia. L’objectiu era assolir a nivell nacional els mil i escaig vots necessaris per obtenir un parlamentari. Ser la segona persona més votada, i entenc que es presentaran uns quants i el vot es dividirà no només ideològicament sinó en filies i fòbies personals amb cossos electorals molt petits, no és tan complicat.
El primer risc
Permetre que amb unes desenes d’avals es pugui concórrer als comicis, amb dues places per parròquia, obre la porta a un potencial ‘circ d’echaos o echaas p’alante’ que, segurament amb discursos superpopulistes i cridant més que ningú, es pensin que Andorra els necessita per reprendre el rumb que segur que creuen que s’ha perdut. I cada potencial conseller d’aquest perfil portarà la seva agenda, que no cal ni que tingui sentit ni que consensuï amb ningú, de la qual exigirà una part en aplicació a canvi de donar el suport a la formació que governi.
La governabilitat va ser el principi rector de l’actual llei electoral. En les comunals, la llista guanyadora obté la majoria dels consellers ni que sigui per un vot (per cert això d’un únic vot de diferència ja va passar a la Massana amb Antoni Garrallà). A la nacional es va optar per establir dues meitats. Els 14 consellers de la nacional on des del 2015 cap partit hagués tingut majoria. I les territorials que, en donar dos consellers al mateix partit, fa que guanyant quatre parròquies és gairebé segur ser la força amb més diputats i amb cinc la majoria absoluta està garantida.
Segon risc
Si les territorials passen a estar marcades per les llistes unipersonals, el Consell té un gran percentatge de possibilitats de ser ingovernable. I l’entrada de potencials outsiders, fins i tot amb candidatures basades en un important suport econòmic, amenaça amb un món polític que s’aguantaria per un fil. Les majories serien improbables o d’un encaix tan feble que l’estabilitat es trobaria permanentment en risc.
Analitzem la situació actual dels últims resultats a la llista nacional. Demòcrates 5, Concòrdia 3, PS 3 i Carine Montaner 3. I aquí caldria afegir tota la tropa de consellers comunals que alguns podrien venir de partits, però segur que altres no. Tenint clar que seria gairebé impossible que dos noms del mateix partit fossin els més votats en una territorial. Si s’hagués elegit Cap de Govern, i el més probable és que s’haurien convocat nous comicis davant del batibull, les reunions del Consell de Ministres podrien fer-se en un frenopàtic. Fulano, mengana i zutana haurien exigit per al seu suport ministres ‘amiguetes’. A cada tema, sense una línia ideològica similar perquè estaria ple de paracaigudistes, hi hauria una telenovel·la amb final incert.
Alerta per youtuber
En altres països amb desenes de milions de votants, amb múltiples partits que representin tots els espectres ideològics, segurament seria més fàcil acabar trobant encaixos a la falta de majories. Dubto que Andorra es pugui permetre un experiment d’aquesta magnitud en un tema tan sensible com l’elecció dels candidats que han de representar el poble i dirigir el país. Ser famós, popular, rebentar-ho a les xarxes i tenir pasta serien grans pilars per assolir un seient al Consell. Potser algun youtuber o inluencer que s’hagi casat amb un andorrà o andorrana acabaria amb la capa i el tricorni.
I que consti que al romàntic llibertari i ‘whatthefuck’ que tinc tancat fa anys amb clau la idea li encanta. A l’avorrit juntalletres que ha d’analitzar amb seny no pot fer altra cosa que dubtar de la conveniència d’aquesta proposta trencadora, atrevida, valenta, però altament inflamable.
Estic amb tu Ricard, per una part seria divertit, llibertari com tu dius, però inflamable pel que has exposat. Una mica de responsabilitat demanaria, que això no és un joguet que alguns incaus li deixarien el joy – stick per manipular a conveniència, a l’influencer de torn, per gaudir d’un salt base al buit.