Els mitjans de comunicació tradicionals en paper van patir una crisi brutal amb l’esclat d’internet i els telèfons mòbils. La immensa majoria van aprofitar la seva capacitat per crear continguts per guanyar milions de visites. El model dominant dels anys 2000 era el del “gratis total”: els diaris obrien els seus continguts per guanyar trànsit, posicionar-se a Google i competir per la publicitat digital.
El problema és que aquella audiència no tenia el mateix valor econòmic que el lector del paper. Els ingressos publicitaris digitals creixien, però no compensaven la caiguda de la venda d’exemplars i de la publicitat impresa, especialment després de la crisi del 2008. Els mitjans tradicionals van descobrir que milions de visites no garantien un negoci rendible.
Esforç econòmic
A partir del 2019, els grans diaris espanyols van començar a tancar part dels continguts i a apostar pels murs de pagament. El resultat? Els grans mitjans de paper van passar de ser la gallina dels ous d’or a entrar en mode supervivència. Sense subvencions, molts haurien de tancar. En la majoria dels casos són profundament deficitaris.
Què va passar? Quan dones una cosa gratis durant molt de temps, la gent s’hi acostuma. Passa a considerar-la un dret adquirit. Ningú vol pagar, ni que sigui una quantitat mínima, per allò que abans obtenia sense cap cost.
L’esforç del govern de Xavier Espot en matèria d’habitatge ha estat enorme. És cert que el fort increment dels ingressos públics ho ha fet possible. La creació d’un parc públic de pisos de lloguer assequible és una aposta sense precedents: s’hi destinaran 143 milions d’euros. Passar de zero a 143 milions és un salt extraordinari. L’última carta de l’Executiu en aquesta partida de pòquer contra la crisi habitacional és una aposta molt forta.
Noves ajudes al lloguer
L’Executiu també ajudarà les llars que destinin més del 30% dels seus ingressos al pagament del lloguer.
Paradoxalment, és molt probable que això no canviï la percepció d’una bona part dels llogaters. Tot allò que no sigui mantenir la renovació automàtica dels contractes amb l’únic increment de l’IPC continua sent, per a molts, inacceptable. És la teoria dels drets adquirits.
El Govern, igual que els mitjans de comunicació a principi de segle, va cometre un error del qual ara és presoner. Si mantens un mateix model durant set anys, el cost polític de modificar-lo és enorme. És igual quantes compensacions introdueixis. Al mateix temps que intenta suavitzar la descongelació dels lloguers amb noves ajudes, augmenta també la desafecció d’una part dels propietaris envers el projecte polític taronja.
El Govern està nedant contra la ressaca d’una crisi de l’habitatge que sembla imparable. Les roques cada vegada són més a prop. El 2023 va optar per la solució més fàcil: traslladar el problema al futur. Va donar una puntada de peu a la pilota per alleugerir la pressió immediata i ara recull una autèntica bola de foc.
A remolc de l’augment de població
Només cal un exemple. Destinar prop de 143 milions d’euros permetrà construir aproximadament 500 o 600 habitatges quan acabi la legislatura, en el millor dels escenaris. Això significarà donar resposta a les necessitats d’entre 1.500 persones. Però durant aquesta mateixa legislatura la població d’Andorra haurà crescut en més de 10.000 habitants.
És a dir, gastant prop de 150 milions d’euros en quatre anys, el Govern difícilment aconseguirà construir prou habitatges per absorbir ni tan sols el creixement demogràfic d’un sol any. Aquesta és la magnitud real del repte.
