El Govern d’Andorra s’ha entestat a convertir-se en el millor exemple per demostrar les teories del neoliberal Milton Friedman. El màxim exponent de l’Escola de Chicago defensava que “la despesa del govern és el veritable impost”. Afegint que: “el govern gastarà els diners dels impostos que recapti més tot el que pugui aconseguir addicionalment”. És igual el que guanyi que trobarà la forma de gastar-s’ho tot.
L’any 2019, el pressupost de l’Estat era de 444,8 milions d’euros. El 2026 és de 750. La inversió pública visible justifica els 300 milions extra? En cap cas. Ni tan sols s’han pogut pagar les grans infraestructures com la desviació de Sant Julià o el vial de la Massana tal com estaven inicialment previstes.
En ambdós casos s’estan fent les versions ‘d’Hacendado’ o ‘Temu’. La versió original a la Massana era de 60 milions. La laurediana 100. Els projectes low cost que finalment s’han tirat endavant i que disminueixen de forma molt important el benefici per al trànsit en les dues zones respecte els projectes originals han estat de 34 i 26, respectivament.
Despeses de personal i funcionament
L’executiu ha enviat els 300 milions bàsicament a més despeses de personal i de funcionament. És cert que hi ha més ajudes socials o que hi ha una part a habitatge públic, però és un tram ínfim d’augment.
La despesa en personal i funcionament és recurrent, a diferència de la inversió. Tot i que la inversió genera habitualment un cost de gestió i manteniment. Són ‘peanuts’ en comparació als dos conceptes anteriors. Els sous públics mai baixen. El cost del funcionament, tampoc. A més, caminem damunt d’un filferro que travessa dos gratacels.
Si Espanya canvia la seva legislació tributària per fer pagar al país on es generen els ingressos? Si la UE, ara que sembla que passem d’ells, pressiona perquè canviem el nostre? Aquests o altres escenaris incontrolables per part d’Andorra canviarien de forma substancial l’expectativa d’ingressos.
Hi hauria moltes opcions que els estrangers benestants que ens han aportat de forma important els 300 milions extra acabin marxant. Ho faran el mateix dia que no els hi sigui hiperendible fiscalment residir el Principat. Alternatives tenen per avorrir.
Una motxilla molt pesada
Com pagarem llavors les despeses fixes que ja tenim?
Només en salaris d’empleats públics són 400 milions anuals. Un sol organisme, Govern, gastarà enguany 186 milions en sous de funcionaris. L’any passat 165. Un 12% més en un exercici. Fa sis anys eren 90 milions, segons va denunciar Concòrdia. El Principat ja compta amb una quarantena d’organismes o empreses amb treballadors públics. Entre tots, 400 milions de cost.
Andorra ja gasta més de 400 milions anuals en sous públics
La despesa en salaris públics s'ha tornat a disparar i aquest 2026 s'apuja un 10,6%. Entre l'any passat i el...
Anem a l’habitatge: la paradoxa andorrana. Deixem per un altre dia el model discutible de descongelació. L’habitatge públic és teòricament la gran eina vertebradora per aportar solucions per part de Govern. Si no vaig equivocat, que podria ser, actualment hi ha uns 150 habitatges públics en funcionament.
Govern gairebé ha doblat la partida de sous de funcionaris en 5 anys? I si cal refredar l’economia?
Concòrdia diu que s'ha augmentat la despesa en sous de funcionaris de 90 a 164 milions en cinc anys. Com...
El programa va començar el 2023. S’esperen un centenar més aquest any i arribar als 500 abans d’acabar la legislatura. Ho veig molt optimista tenint en compte que queda menys d’un any per als comicis. Analitzem l’impacte. 500 pisos amb una ocupació mitjana de 2,5, tenint en compte que a Andorra hi ha moltíssima gent que viu sola i que és el país d’Europa amb natalitat més baixa d’Europa, ens deixa en 2.250 persones que se’n podran beneficiar en total arribats l’abril del 2027.
Molt cost per a poc impacte real
El cost entre el 2023 i el 2026 per disposar d’aquest parc públic serà de 143 milions d’euros, tenint en compte que ahir Conxita Marsol va anunciar 35 milions extra. 143 milions per a uns 500 habitatges. Amb sort seran 600 tot i que encara em sembla menys realista pensar que estaran enllestits abans que acabi la legislatura.
La població el gener del 2023 era de 81.588 habitants. El passat abril s’estava en 89.368. Vuit mil persones més. El 2023 ja hi havia una escassa oferta de lloguer que va motivar el programa de parc públic d’habitatge. Llavors ja hi havia milers de persones, es calcula que prop de tres mil, que necessitaven pis per arrendar. Per això es va engegar el programa. Quatre anys i 143 milions després s’ha generat una quantitat insuficient per a cobrir ni tan sols la necessitat preexistent el 2023. Amb un petit detall. Hi ha 8.000 habitants més. I no només no hi ha més pisos en el mercat de lloguer, sinó menys.
Anem a fer números. Unes 1.500 places no cobertes dels que calis el 2023, més 8.000 més. A l’abril de l’any vinent mínim hi haurà mil persones més. Com a mínim, fregarem els 91.000 habitants amb sort. A més hi ha menys pisos de lloguer que al 2023. Centenars de propietaris els han venut perquè Govern manté la congelació des del 2019. Fent números barroers a final de la legislatura, l’abril del 2027, tindrem 11.000 habitants que necessiten pis.
Dues magnituds que no quadren
Com hem arribat aquí? Govern es gasta 143 milions en pisos públics per donar solució a unes 400 persones l’any. El mateix Govern té unes quotes d’immigració que permeten augmentar una mitjana d’uns dos mil habitants l’any. La paradoxa andorrana: hem passat d’un problema per a tres mil a un per a vuit mil.
I per què no hi ha gent dormint al carrer? La gran majoria d’afectats són immigrants sud-americans que han arribat com a mà d’obra barata. S’han trobat sense opcions. Les escasses unitats al mercat superen el seu salari. Una part important viu en subarrendament. Milers ho estan fent. Cinc, sis, set, vuit… al mateix pis. Mentre hi hagi espai per posar un matalàs a terra pot entrar més gent. Llogar una habitació ha deixat de ser opció. Els anuncis arriben a superar els mil euros per una cambra. El més habitual entre 700 i 800 euros.
Privatitzar i socialitzar
Com aquest col·lectiu sovint no porta prou anys per demanar ajudes l’impacte real no es veu reflectit en el cost ‘social’ de Govern. El calendari, però avança inexorable. Aviat tindrem damunt tot el pes de la factura. I com passa amb els funcionaris, això ja sempre anirà a l’alça perquè els seus salaris estan molt majoritàriament en el llindar més baix.
Hem permès a l’empresariat continuar amb guanys brutals pagant sous insuficients per viure amb dignitat a Andorra. La diferència entre el que guanyen i haurien de guanyar la compensarà l’Estat a partir d’ara. Quan ja vagin complint el requisit d’anys de residència. Aquí abandonarem a Friedman i anirem al politòleg socialista i expresident de Mèxic Andrés Manuel Pérez Obrador. Ho va definir perfectament: “privatitzar els beneficis i socialitzar les pèrdues”.
La solució exigeix augmentar els impostos? Ja hem vist com tot s’ha arreglat després que en quatre anys hagin augmentat més d’un 50% els ingressos de l’Estat.
La solució implica triplicar la inversió en habitatge públic? En cap cas, segons els exemples mostrats. Anant a 250 milions s’hauria menjat tot el pressupost d’inversions i en comptes d’un decalatge de vuit mil de vuit mil persones sense pis estaríem en sis mil.
A més seria contradictòria amb la política actual de limitar al màxim la construcció amb l’objectiu de preservar el medi i la qualitat de vida.
‘Pisos.ad’ ja situa el preu mitjà del m² a Andorra en més de 7.800 euros
El portal 'Pisos.ad' publica el seu darrer informe corresponent al primer trimestre del 2026, on es mostra que tant el...
Solució global només n’hi ha una, acompanyada d’altres secundàries com l’habitatge social. Tothom sap que ni tan sols es pot esmentar. És l’equivalent a cridar ‘Beetlejuice’ tres cops: surten tots els dimonis a rebre’t.