Una de les propostes més destacades del Partit Socialdemòcrata (PS) durant el recent Debat d’Orientació Política és la creació d’una autoritat nacional independent que reguli els mitjans de comunicació a Andorra. Inspirada en l’ARCOM francesa, aquesta nova institució tindria com a missió garantir una informació veraç i lliure de discriminació.
La idea, a primera vista, pot semblar benintencionada: lluitar contra la desinformació i protegir la ciutadania. Però quan un llegeix la lletra petita, les preguntes s’acumulen. Què s’entén per “veracitat”? Qui ho decideix? I el més important: en un país tan petit com el nostre, és realista parlar de regulació sense caure en la censura selectiva?
Els promotors d’aquesta mesura diuen que volen protegir la ciutadania. Però cal recordar que ni tan sols en països més grans i amb més mitjans les fact-checkers o autoritats independents han funcionat com prometien. Newtral a Espanya, una entitat dirigida per Ana Pastor, amb vincles amb Ferreras i certs lobbys polítics. El resultat? Verificació editorialitzada, control disfressat de neutralitat. Algú creu que a Andorra, amb les seves particularitats, no passaria el mateix?
La veritat és una ciència exacta?
Amb un ecosistema mediàtic petit i vulnerable, aquesta autoritat no seria una eina per garantir pluralisme, sinó un filtre institucional per distingir entre “bons” i “mals” mitjans. Els que no molesten, els que segueixen una línia menys transgressora, seran els protegits. Els altres, aquells que investiguen, que incomoden, que qüestionen, podrien ser assenyalats, sancionats o fins i tot silenciats. Amb tan pocs canals d’informació i tants interessos creuats, la frontera entre regulació i control pot esdevenir molt fina.
És significatiu, també, veure qui dona suport a aquesta iniciativa. Certs actors polítics i mediàtics han estat vinculats històricament a interessos privats molt concrets i, en alguns casos, al voltant de qüestions que han generat polèmica o fins i tot escàndols en el passat. Cal preguntar-se si aquesta autoritat seria realment una eina per protegir la pluralitat, o si podria acabar convertint-se en un filtre ideològic o corporatiu amb etiqueta institucional.
El ‘Cas Mujal’
En aquest context, resulta paradoxal veure com des de certes forces parlamentàries —com el PS i Andorra Endavant— es promouen iniciatives de control dels mitjans, mentre critiquen amb duresa el nomenament de Xavier Mujal com a cap de gabinet del cap de Govern. Concòrdia també ha donat llum verda.
Mujal és un professional andorrà amb una trajectòria contrastada, i el seu fitxatge respon a una necessitat legítima de millorar l’estratègia comunicativa institucional. Però en lloc de celebrar “la meritocràcia” s’ha encès una crítica ferotge, fins i tot abans que pogués exercir. A Govern se li exigeix millorar la comunicació, i quan ho fa amb criteri, se li retreu.
Aquesta doble vara de mesurar de certs grups i mitjans evidencia que, per a alguns, la llibertat d’expressió només val quan juga a seu favor. Mentre es parla d’una nova autoritat reguladora, el mateix Govern és qui —amb tots els seus errors— ha demostrat més voluntat de conviure amb la crítica i amb una premsa plural, tot i que sovint ha estat blanc de teories conspiratives que, paradoxalment, ningú no es proposa regular.
D’altra banda, sorprèn que molts periodistes i mitjans no hagin reaccionat davant una proposta que pot afectar directament la llibertat d’expressió. Potser perquè alguns ja es veuen sota el paraigua protector, o perquè dir segons què, avui, pot tenir conseqüències.
Andorra avança en llibertat periodística
El rànquing mundial de llibertat de premsa publicat el passat maig per Reporters sense Fronteres (RSF) demostra que Andorra fa passos endavant en llibertat periodística sense necessitat de crear estructures de control.
Amb una millora de set posicions i una puntuació de 63,3, el país se situa al lloc 65 del món, deixant enrere estats amb més recursos i tradició democràtica. Aquesta progressió s’aconsegueix en un context global on la llibertat de premsa retrocedeix: només un de cada quatre països ofereix condicions satisfactòries per al periodisme, i la pressió econòmica sobre els mitjans esdevé una amenaça estructural. La paradoxa és clara: mentre RSF alerta de la necessitat de garantir la independència econòmica i editorial dels mitjans, aquí es planteja —des de l’àmbit polític— la creació d’un òrgan de supervisió que podria acabar fent el contrari. La dada, doncs, no només és positiva, sinó també reveladora: Andorra no necessita més control institucional, sinó més confiança en el periodisme lliure i rigorós que ja es fa malgrat les limitacions estructurals.
En un moment en què la desinformació és un desafiament global, calen eines, sí. Però la millor eina continua sent una premsa lliure, rigorosa i crítica, no pas una estructura burocràtica que pugui acabar dictant què es pot dir i què no. Els tribunals, les normes deontològiques i la responsabilitat editorial ja ofereixen mecanismes suficients.
La veritat no es pot reduir a una fórmula administrativa. Controlar-la no és protegir-la, és condicionar-la. I qui controla la veritat, controla el relat.
