El model econòmic andorrà desperta admiració arreu del món. Diferents països, com es pot comprovar amb una recerca a internet, han estat estudiant el model socioeconòmic andorrà com el camí més evident per a l’èxit. La realitat d’un estat de 90.000 habitants res té a veure amb la d’un de desenes o centenars de milions, però, així i tot, la realitat socioeconòmica al Principat és públicament envejada.
Aquest bon cartell exterior és molt diferent de l’interior. Una bona part de la població es troba a disgust amb el model actual. Consideren que el nivell de vida, el preu de l’habitatge o els salaris estan molt allunyats del que seria necessari. Es critica també un excés de construcció o la superpoblació amb un augment del 10% dels habitants en tres anys.
Possiblement les dues visions són correctes parcialment. Des de fora es compara la realitat andorrana amb la dels països dels sud d’Europa que es troben en un escenari d’alta conflictivitat, criminalitat disparada i un debat ferotge sobre si la immigració se’ls hi ha escapat de les mans. Andorra és el segon país més segur del món amb un alt nivell de vida on gent d’alt poder adquisitiu intenta sigui com sigui aconseguir la residència. Una imatge idíl·lica d’Andorra que, a més, compta amb un model fiscal de baixa intensitat. S’ha de tenir clar, però que cada dia més la voluntat de venir a viure al Principat està més relacionada amb l’entorn segur, tranquil i de negocis que amb l’estricte avantatge fiscal. S’ha de reconèixer que el descens als inferns de Barcelona des de l’arribada d’Ada Colau a l’alcaldia, i que ha continuat amb l’actual consistori, ha estat clau per elevar encara més la imatge del Principat.
No tenia cap intenció d’entrar a jutjar el model des de la meva perspectiva personal. Simplement, constatar que mentre a fora només sento que molta gent es mor de ganes de venir a viure a Andorra dins del país noto que hi ha una part de la població que sent com si el Principat de mica en mica els ‘fa fora’ com si les classes mitjanes i baixes se senten cap cop menys identificades amb l’evolució socioeconòmica.
En general Andorra es un bon pais per viure, el problema es que la vida s’ha posat tan cara (sobretot la vivenda), que no es que et faci setir que et “fan fora”, et veus obligat a marxar. Com pots pagar un pis de mil euros amb una nòmina de 1350 euros? La resta de serveis necessàris també són cars i gens fàcil d’assumir. Jo sóc andorrà i amb la pensió que em quedarà quan em jubili és ben possible que hagi de marxar d’Andorra, el lloc on vaig neixer i creixer.