Hi ha fotografies que semblen impossibles fins que apareix un enemic comú. La concentració contra l’acord d’associació amb la Unió Europea i per exigir un referèndum pot acabar reunint en un mateix espai Concòrdia, Carine Montaner, els anomenats ‘fachatubers’ de Vox residents que han decidit tenir un paper actiu en política andorrana posant els seus actius a favor de l’incipient extrema dreta del Principat per protegir els seus interessos, els socis del PS al Comú d’Andorra la Vella, els guerrillers del ‘FTHAMOB’ (Front de Tuitaires Hiperventilats Acord Mort o Barbàrie) o sindicalistes de la funció pública.
Un repartiment que difícilment compartiria ni una reunió de comunitat de veïns, però que ha trobat en l’acord amb Europa un motiu per coincidir.
La ironia és considerable. Formacions i personatges que discrepen pràcticament en tot poden acabar compartint pancarta. No els uneix un projecte de país. Els uneix l’oposició a l’acord i, sobretot, el rendiment polític que pot tenir.
Els fachatubers de Vox que volen incidir en la política andorrana a través de la nova extrema dreta del Principat
Respecte als ‘fachatubers’, suposo que en algun moment es trauran la careta. Espero que els seus vincles amb Vox no derivin en la voluntat de voler absorbir Andorra cap a Espanya amb una espècie de protectorat on ells puguin seguir pagant una misèria en impostos, però no els obliguin a parlar català. O fundar un partit espanyolista per traspassar els drets del Copríncep Episcopal als Borbons.
Desitjo que estiguin promovent l’extrema dreta incipient a Andorra només per pagar encara menys o, per exemple, bloquejar una potencial llei contra l’odi que els impedeixi difamar i injuriar persones i institucions espanyoles amb l’aixopluc d’estar amagats darrere les muntanyes del Principat.
Entenc que, com que la victòria del bloc d’esquerres és factible, s’han mobilitzat davant una hipotètica legislatura amb hipotètiques lleis que evitin tot el mal que estan fent a Andorra a nivell d’imatge i de relacions amb Espanya.
Una convocatòria sense cares visibles
La concentració s’ha impulsat de manera anònima, sense que ningú sembli especialment interessat a assumir-ne públicament l’autoria. A més, la convocatòria planteja interrogants sobre el compliment dels tràmits administratius exigibles per ocupar l’espai públic.
Ningú no vol donar la cara per organitzar-la, però molts volen sortir a la fotografia. Perquè una cosa és assumir responsabilitats i una altra, molt diferent, renunciar a una possible collita de vots.
L’oposició a l’acord s’ha convertit en un símbol de resistència popular contra les elits. O, com a mínim, aquesta és la imatge que els sectors més combatius intenten consolidar.
Govern encara no ha rebut cap petició per a la manifestació de dilluns per reclamar el referèndum
Els promotors de la concentració ciutadana que s'ha convocat el proper dilluns 19 d'octubre per reclamar la convocatòria immediata del...
El relat és senzill: els poderosos en sortiran beneficiats i el poble en pagarà les conseqüències. Una narrativa que, en les seves versions més alarmistes, arriba a presentar l’acord com la porta d’entrada a una immigració descontrolada i a una inseguretat generalitzada.
Els discursos que agiten la por a suposades hordes d’immigrants magrebins armats no necessiten proves per circular per les xarxes. Només necessiten indignació. Mentrestant, els rics, segons aquesta caricatura, contemplaran el desastre des de les seves torres o des del cim de Can Diumenge.
Una desena de guerrillers i molts aspirants a recollir els vots
L’acord amb la UE s’ha convertit en un dels principals termòmetres del malestar polític. I Concòrdia, Carine Montaner i altres actors han entès perfectament el seu potencial electoral.
El nucli més sorollós de l’oposició pot ser reduït, però les xarxes socials permeten que una desena d’activistes combatius mantinguin el Govern permanentment sota pressió. Una mena de guerrilla digital que dispara proclames des de darrere dels comptes de Twitter, ara X, i obliga l’executiu a defensar-se constantment.
I els partits saben que acostar-se a aquesta mobilització pot proporcionar-los una quota de simpatia electoral.
És legítim. La política també consisteix a aprofitar les febleses de l’adversari. Encara que això impliqui alimentar un debat cada vegada més emocional i menys interessat en el contingut real de l’acord.
La Unió Sindical se suma a la protesta de dilluns per exigir el referèndum per a l’acord amb la UE
La Unió Sindical d’Andorra (USdA) ha expressat el seu suport a la concentració ciutadana convocada per al pròxim dilluns 19...
El referèndum, que no es preveu aquesta legislatura, continua funcionant com una bandera política. Mantenir-lo al centre de la discussió permet prolongar el desgast del Govern.
La kriptonita de Demòcrates
L’acord amb la Unió Europea s’ha convertit en la kriptonita de Demòcrates. Cada vegada que torna al primer pla, reapareixen les dificultats de l’executiu per connectar amb una part del carrer.
Si el debat desapareix durant uns mesos de l’actualitat, el partit governamental pot trobar espai per recuperar la iniciativa. Però mentre l’acord monopolitzi la conversa política, els seus adversaris disposen d’un instrument constant de desgast.
I el més sorprenent és la resposta del Govern.
Els demòcrates es queixen que Cerni Escalé i Carine Montaner no ofereixen alternatives, que busquen únicament desgastar l’executiu i que els arguments contraris a l’acord no resisteixen una anàlisi rigorosa.
Potser tenen raó en una part de les crítiques. I què?
L’oposició no té l’obligació de facilitar la vida al Govern. Qui governa ha d’explicar, convèncer i assumir el cost de les decisions. I aquí és on Demòcrates ha evidenciat una incapacitat política extraordinària.
Quatre anys sense saber explicar l’acord
El gran fracàs de Demòcrates no és que existeixi oposició a l’acord. És que, després d’anys de negociacions i explicacions institucionals, una part de la població continua percebent-lo com una amenaça.
L’executiu no ha aconseguit fer entendre prou clarament per què defensa que l’associació amb la UE és necessària per preservar el model econòmic andorrà.
Un model que depèn d’una relació privilegiada amb els països veïns i que manté particularitats fiscals, comercials i reguladores difícils de sostenir indefinidament sense un encaix europeu estable.
El Govern no ha estat capaç de demostrar que l’acord és una garantia de continuïtat. Perquè, realment, la voluntat de mantenir el creixement econòmic actual és àmpliament majoritària entre els andorrans. Més enllà d’elements a corregir com l’habitatge. Els contraris al Govern i/o a l’acord han aconseguit presentar el pacte amb Brussel·les com una amenaça de ruptura.
I aquesta batalla comunicativa, avui, és el gran problema dels demòcrates. La repetició d’aquest argument ja cansa, però és la veritable clau de volta. La gent no es posiciona respecte a la realitat de l’acord, sinó respecte a la percepció que té de la realitat de l’acord.
La meva ‘enquesta’ sense cap valor demoscòpic
Jo fa anys que faig la prova cíclicament. Pregunto a gent que em presenten i que no està gaire o gens implicada en la política nacional, si passo un mínim de temps amb ells, que m’expliquin quins són els beneficis i els perjudicis per a Andorra de l’acord.
Lamento comunicar als favorables, entre els quals evidentment m’hi trobo, que només recordo un parell d’andorrans amb arguments positius. Un dient que podria afavorir la diversificació econòmica per l’accés i un altre que els joves andorrans per als quals no hi ha feina d’alt valor afegit al Principat podrien aconseguir-la a Europa.
Concòrdia tilla de “manca de respecte” que Andorra signi l’acord amb la UE abans del referèndum
Concòrdia dona suport a la concentració convocada per al pròxim dilluns 19 d’octubre, a les 19 hores, a la plaça...
En contra: tots (fins i tot els dos amb un argument a favor). Por a la immigració descontrolada, a la inseguretat perquè podran venir magrebins amb passaport europeu als quals se’ls té pànic veient el que fan a França i Espanya, empresaris europeus instal·laran els negocis a Andorra i faran tancar els nacionals perquè no podran competir, hi haurà tanta gent que viure a Andorra serà un horror, els europeus rics compraran tots els pisos i les classes populars andorranes hauran de viure a la Seu, el cost de vida es dispararà… una cosa així com l’Apocalipsi. És cert? No. Per aquest motiu era tan important explicar a la ‘gent del carrer’ de forma entenedora l’impacte real.
Ara, realment, no cal ni que es molestin. És impossible de capgirar.
Els gols en pròpia porta
Concòrdia coneix perfectament les oportunitats que li ofereix aquesta situació. Pot qüestionar l’acord, reclamar el referèndum i mantenir la pressió política sense haver de gestionar-ne immediatament les conseqüències.
És una estratègia legítima en la competició electoral. Però també comporta la responsabilitat de no convertir les pors socials en certeses sense fonament.
La responsabilitat principal, tanmateix, continua sent de qui governa.
Demòcrates ha tingut anys per construir un relat convincent, acostar-se als ciutadans i evitar que l’acord es convertís en una arma política contra el mateix executiu.
En lloc d’això, ha anat acumulant errors, desconnexió amb el carrer i una sorprenent facilitat per marcar-se gols en pròpia porta.
Fins al punt que la possibilitat de concórrer a unes futures eleccions amb una marca diferent ja forma part del debat polític.
I mentrestant, a la concentració contra l’acord, es poden trobar persones que mai no haurien imaginat compartir fotografia.
No és que de sobte s’hagin posat d’acord sobre el futur d’Andorra. És que Demòcrates ha aconseguit una cosa encara més difícil: donar-los a tots un motiu per coincidir. El cadàver de l’acord és tan gros que hi ha prou carn electoral per a tothom.
Es lo que te quan et volen imposar com si d’una dictadura es tractés. Haguessin fet les coses millor, més transparents i amb la plena participació i consulta de la ciutadania en tot el procés. Això és l’únic que no ha mencionat el redactor amb la seva opinió “personal” més que objectiva o informativa.