El caos a Espanya i França amenaça d’escombrar el centre polític a Andorra

Immigració i habitatge alimenten la polarització als països veïns mentre Andorra afronta problemes similars de menor intensitat i el cóctel deriva en por a l’acord amb la UE

Joves francesos cremant vehicles i mobiliari públic / GI

Joves francesos cremant vehicles i mobiliari públic / GI

El futur polític d’Andorra no es decidirà només a Andorra. Som un microestat i vivim inevitablement amb un ull posat en França i, sobretot, en Espanya. I el que està passant als dos costats de la frontera és probablement la pitjor campanya possible per als que defensem un major acostament a la Unió Europea.

A França, les protestes als instituts han degenerat aquests dies en episodis lamentables. Una marea de joves francesos nascuts a l’hexàgon, fills i nets d’immigrants africans, estan rebentant el pais. Per si algú tenia dubtes del fracàs social estrepitós de França en un sistema social incapaç d’integrar una riuada de milions d’immigrants d’Àfrica en un període relativamemt curt de temps.

A Espanya, Ceuta acaba de viure una entrada de més de 80.000 migrants des del Marroc, dels quals uns 10.000 continuen a la ciutat, provocant una enorme tensió política i social. I, simultàniament, desenes de milers de persones han sortit al carrer en una cinquantena de ciutats espanyoles per una crisi de l’habitatge que amenaça amb un conflicte de grans dimensions.

El fracàs migratori, tot i portar molt menys temps que França en l’arribada massiva, és una tragèdia de dimensions brutals també a Espanya.

El còctel perfecte per als extrems

El resultat polític és previsible: la immigració alimenta la dreta radical i l’habitatge ofereix combustible a l’esquerra radical.

L’exemple més espectacular el tenim a Catalunya. Aliança Catalana, l’extrema dreta independentista de Sílvia Orriols, té actualment només dos diputats. Una enquesta d’Ipsos publicada aquest diumenge li n’atorga 30, empatada en escons amb el PSC com a primera força a Catalunya.

De 2 a 30 diputats en poc més de dos anys.

I Andorra enganxada Catalunya.

Pensar que aquesta onada no travessarà psicològicament la frontera és pensar que vivim dins d’una campana de vidre.

El pitjor moment per convèncer Andorra sobre Europa

Continuo sent partidari del sí a l’acord d’associació perquè considero que garanteix el nostre model econòmic i fiscal a quinze anys vista. El desastre dels països veïns encara em fa ser més favorable. Necessitem una garantia avalada peer un organisme supranacional com la UE que ens salvaguardi de possibles amenaces al sistema econòmic i fiscal quan, i passarà, arribin els extremistes al govern dels països veïns.

Però els polítics partidaris del sí han d’entendre una cosa: cada vegada és més difícil vendre més Europa mentre una part de la població identifica Europa amb els problemes que veu cada nit per televisió als països veïns.

De fet, el problema ja existeix. L’enquesta política de primavera situava el no a l’acord en el 46,4%, davant només un 33,4% favorable.

Quan un andorrà encén la televisió i veu Ceuta, els disturbis francesos, menors immigrants suportat ecnòmicament pels fons públics violant o manifestacions multitudinàries perquè treballar ja no garanteix poder pagar un habitatge, és inevitable que qualsevol proposta de major encaix amb Europa generi incertesa.

Andorra ja té els mateixos ingredients

I el més preocupant és que nosaltres ja tenim els dos ingredients.

Tenim una immigració molt elevada perquè el nostre model econòmic necessita importar contínuament treballadors.

I tenim una crisi de l’habitatge que s’ha convertit probablement en el principal problema social del país.

Per tant, disposem del combustible electoral tant per a una dreta molt més dura en immigració, identitat i sobirania com per a una esquerra molt més intervencionista en habitatge, propietat i economia.

El centre polític ja no pot consistir només a buscar el punt mig

Aquí és on Xavier Espot i Demòcrates tenen un problema.

Durant anys ha funcionat una política basada a intentar equilibrar interessos: una mica per als propietaris, una mica per als llogaters; una mica més d’immigració per a les empreses, però també restriccions….

Aquest pragmatisme va funcionar durant la pandèmia i la postpandèmia.

Però quan els problemes es converteixen en estructurals, el punt intermedi no és necessàriament la solució més eficaç.

El que necessitarà Andorra els pròxims anys són decisions capaces de demostrar resultats en habitatge, immigració i creixement demogràfic, encara que no sempre coincideixin exactament amb el centre matemàtic entre les dues posicions.

Perquè, si els partits tradicionals no resolen aquests problemes, els ciutadans buscaran qui prometi resoldre’ls.

Tocant a la porta de la frontera

I el més inquietant és que Andorra ja té tots els ingredients perquè la mateixa polarització acabi entrant per la frontera. NParlar clar dels problemes com immigració, habitatge, superpoblació, preus, pèrdua del català, impossibilitat d’integrar la riuada d’immigrants arribats de Sud-Amèrica en quatre anysi proposar mesures realistes i creïbles.

La realitat ha escombrat el mantra del políticament correcte. A Andorra tinc claríssim que vulgui jugar aquesta obsoleta carta en les properes eleccions serà portat riu avall per un tsunami de vots a opcions que no vulguin tapar amb tirites a ferides profundes que cada cop van a pitjor.

PD: Orriols, com Trump a qui Muslk literalment li va comprar la xarxa més poderosa del planeta en influència política, ha tingut a Twitter com a arma més poderosa (única al principi en el cas d’Orriols).I aquí algú encara no s’ha assebentat que Twitter, amb una desena de motivats, ha estat el camp de batallà on l’acord d’associació ha quedat ferit de mort.

Exit mobile version