Avui es busquen responsables polítics del model que ha portat Andorra a superar els 90.000 habitants. Els caps es giren cap al Govern, però no és l’únic culpable.
El model econòmic dels demòcrates es basava en la diversificació econòmica. I el motiu principal era trencar amb la necessitat de recursos humans i materials infinits per mantenir uns nivells de creixement que garantissin la prosperitat.
El model se’n va anar en orris després d’una campanya per terra, mar i aire contra la instal·lació de Grifols a Andorra que tenia dos objectius: desgastar el Govern i aconseguir que els detractors guanyessin popularitat i espai polític. Tots dos van ser un èxit.
Alt valor afegit
Van matar Grifols, van matar la diversificació i van abocar el país a continuar amb el mateix model econòmic. Perquè, després del via crucis que es va fer patir a Grifols, costarà anys i panys que algú torni a apostar per Andorra a un nivell similar. Una operació que era el primer gran pas per diversificar l’economia amb sectors d’alt valor afegit, sense necessitat de grans quantitats de mà d’obra poc qualificada.
Sembla que ningú ja no recordi d’on venim. El populisme demagògic va agafar embranzida amb la pandèmia. Conspiracionistes, antivacunes, il·luminats i tota la resta que, si s’hagués fet el que defensaven, ens haurien conduït a una situació sanitària molt més greu. Va ser aleshores quan alguns van descobrir que es poden incendiar les xarxes socials amb pràcticament qualsevol barbaritat.
Ja ens hem oblidat de les cures miraculoses. Dels “xips” que suposadament ens inocul·laven amb les vacunes. De la pandèmia presumptament creada per les grans farmacèutiques. Dels reptilians propagant el virus a través de les antenes de telefonia. Algú ha demanat perdó a Andorra per les conseqüències que haurien pogut tenir determinades recomanacions si una part important de la població les hagués seguit?
De la por a Grifols a la por a l’acord amb la UE
Amb Grifols, la campanya va arribar a transmetre la sensació que, si el laboratori s’instal·lava a Ordino, existia gairebé un perill real d’apocalipsi zombi. Només faltava presentar-ne el videojoc: Resident Evil XVII: Andorra Deadland.
Aquí es va perfeccionar una eina comunicativa que després ha resultat molt útil per combatre l’acord d’associació amb la Unió Europea: citar tecnicismes que la immensa majoria de la població difícilment pot interpretar i presentar-los com la premissa d’un desastre imminent.
Amb l’acord d’associació s’ha repetit una estratègia similar: extreure frases concretes, conceptes jurídics o fragments especialment complexos i acompanyar-los, en ocasions, de notícies sobre problemes de delinqüència o immigració en ciutats de països de la Unió Europea, establint una associació entre aquests fenòmens i el futur que esperaria Andorra.
Primer va ser la por al laboratori de Grifols. Després, la por a l’acord d’associació. I, mentrestant, el debat que queda pendent és precisament el més important: quin model econòmic permetrà a Andorra continuar generant prosperitat sense necessitar incorporar indefinidament més població, més mà d’obra i més recursos.
El model alternatiu va caure al pou
Un únic laboratori hagués solucionat la superpoblació, però Grifols representava exactament el model alternatiu que ara tothom reclama: empreses de gran valor afegit, llocs de treball qualificats i molta més activitat econòmica per treballador. Daniel Aristot i l’Empresa Familiar Andorrana (EFA) sí que van defensar aleshores el projecte i ara tornen a reclamar precisament aquesta transformació. I era el gran primer pas que obria tot un sector on ja hi havia grans empreses del sector mèdic i de recerca que havien mirat per instal·lar-se a l’escalf de Grífols.
Andorra té un problema estructural. Bona part de la seva economia continua descansant sobre el turisme, el comerç, l’hostaleria i la construcció. Són sectors imprescindibles, però també intensius en mà d’obra. Si creixen, necessiten més treballadors. I si calen més treballadors, calen més residents, més habitatges, més vehicles, més infraestructures i més serveis públics.
Grifols era una oportunitat per trencar el cercle
El projecte de Grifols a Ordino representava precisament una alternativa a aquest cercle. La investigació biomèdica, la biotecnologia i les ciències de la vida permetien obrir un sector pràcticament inexistent al Principat i atreure professionals altament qualificats.
El suport empresarial va ser explícit. L’EFA, la CEA i la Cambra de Comerç van considerar el 2021 que el projecte era “positiu i beneficiós per al país” i destacaven que permetria diversificar l’economia i crear llocs de treball qualificats.
Avui Aristot recupera exactament aquella filosofia quan parla dels “mirlos blancos”, grans empreses estratègiques com Grifols o la Clínica Mayo. El president de l’EFA considera que amb només cinc o sis companyies d’aquest nivell es podria fer créixer l’economia d’una manera completament diferent.
Els que van combatre el projecte
Però quan Andorra va tenir davant una d’aquestes oportunitats, el projecte va quedar atrapat en una batalla política duríssima. Carine Montaner, Enric Dolsa i altres adversaris del projecte van protagonitzar una oposició intensa, mentre que el PS, després d’haver mantingut inicialment una posició diferent, també se’n va acabar desmarcant.
El laboratori es va convertir en una arma política contra el Govern. Els seus detractors van qüestionar la seguretat, les condicions econòmiques, la ubicació, el marc jurídic i, posteriorment, la situació financera de la multinacional.
Després de la cancel·lació, Xavier Espot va acusar alguns dels opositors d’haver utilitzat Grifols com una “arma llancívola” per desgastar el Govern i va advertir que tot el soroll generat enviava un missatge negatiu als futurs inversors.
I no cal oblidar que a la manifestació contra el projecte, anant gent de tot Andorra, no es va arribar a les 200 persones. I el partit que apostava pel projecte va guanyar clarament les eleccions.
Matar Grifols també va tenir un cost
La gran factura no és només que el laboratori no s’arribés a construir. El veritable cost és haver perdut una oportunitat per demostrar que Andorra podia créixer sense necessitat que cada punt de creixement econòmic comportés incorporar més i més mà d’obra.
I aquest és precisament el debat que esclata ara. Els empresaris alerten que falten treballadors i que les empreses tenen enormes dificultats per retenir-los. Aristot explica que restaurants, comerços i altres negocis arriben a “canibalitzar-se” els empleats, amb treballadors que canvien d’empresa per diferències salarials relativament petites.
Franquícies, falta de personal i vendes a la baixa: l’alerta dels comerciants d’Andorra
L'arribada de la Vuelta no tindrà el mateix impacte econòmic per a tot el sector comercial. Així ho alerta la...
Andorra prepara una nova rebaixa de la benzina davant l’escalada dels preus
El Govern anunciarà aquest dimecres a la tarda una nova mesura per reduir el preu de la benzina i pal·liar...
El bus guanya passatgers a Andorra: més de mig milió de validacions en un mes
El transport públic d’Andorra ha registrat un total de 541.182 validacions de títol durant el mes d’agost del 2026, una...
Corresponsables amb Govern de la superpoblació a Andorra? Els que van tombar Grifols i la diversificació
Avui es busquen responsables polítics del model que ha portat Andorra a superar els 90.000 habitants. Els caps es giren...
Però si la resposta a aquesta falta de personal és continuar ampliant indefinidament les quotes d’immigració, el resultat també és evident: més habitants.
O més mà d’obra o més valor afegit
Andorra ha de decidir quin model vol. Si pretén mantenir un creixement basat fonamentalment en activitats intensives en mà d’obra, haurà d’assumir que la població continuarà augmentant.
No es pot exigir alhora més cambrers, dependents, personal hoteler i treballadors de la construcció i sorprendre’s després perquè el país avança cap als 100.000 habitants.
L’altra possibilitat és la que defensa ara l’EFA: atreure empreses capaces de generar molta més riquesa amb menys necessitat relativa de personal.
Això no significa substituir el turisme, el comerç o la construcció. Significa evitar que siguin pràcticament els únics motors capaços d’impulsar el creixement.
La gran contradicció de la superpoblació
Aquí és on Grifols es converteix en el gran precedent. Els que van combatre aquella aposta per la diversificació difícilment poden desvincular-se ara del debat sobre un model econòmic que necessita incorporar contínuament nous residents.
No es pot afirmar que sense la caiguda de Grifols Andorra no hauria superat els 90.000 habitants. Seria una simplificació. Però sí que es pot afirmar que el país va perdre una oportunitat real d’obrir una via alternativa de creixement basada en la recerca, la tecnologia i el talent qualificat.
I encara hi ha una conseqüència potencialment més important. Qualsevol multinacional que valori instal·lar a Andorra un projecte comparable pot observar què va passar amb Grifols abans de prendre una decisió.
Evident responsbailitat
Per això, quan es parla dels responsables del creixement demogràfic, el debat no s’hauria de limitar a les quotes d’immigració o a les empreses que reclamen treballadors. També cal mirar cap als que van contribuir a convertir una de les grans apostes de diversificació econòmica en una batalla política fins que el projecte va desaparèixer.
Aristot i l’EFA poden defensar aquesta transformació amb la coherència d’haver donat suport a Grifols quan el projecte encara era sobre la taula. La gran lliçó és que no es pot reclamar avui una economia de més valor afegit i oblidar què va passar quan Andorra va tenir davant una oportunitat real d’avançar precisament en aquesta direcció.
La superpoblació no és només una qüestió de quanta gent entra a Andorra. També és conseqüència del tipus d’economia que s’ha decidit mantenir i de les alternatives que, quan van aparèixer, no es van deixar prosperar.