A l’Àrea Metropolitana de Barcelona, el 2003 un 41,5% parlava català. Ara, en canvi, ja només són un 24,7%, amb l’afegit que és on es concentra la gran majoria de la població catalana. Al conjunt de Catalunya, la mitjana d’ús habitual del català s’hagi desplomat del 46% a l’actual 32,6%. Ni els territoris on semblava fortificat resisteixen. A l’Alt Pirineu ha caigut del 72% al 51% ergo en un any ja serà minoritari i en deu… En deu difícilment hi hagi solució.
A Catalunya hi ha dues llengües oficials, però a Andorra només una. I cal fortificar-la perquè apunta que serà l’únic territori amb eines per protegir l’idioma propi. Més enllà de posicionaments wokistes, naïfs o malintencionats, que, al cap i a la fi, tenen el mateix efecte, s’ha de parlar clarament dels motius pels quals Catalunya està deixant de parlar català. El primer, indiscutiblement, és la immigració massiva. Ha estat tan bèstia que no s’ha pogut aplicar el procés integrador dels anys setanta i vuitanta. Quan el castellà és tan majoritari, i aquí citaré al Síndic Ensenyat, “per què han d’aprendre català?” La utilitat en el dia a dia és molt discutible. Excepte per temes oficials, i si usen el castellà al final tenen el mateix tracte, no n’hi ha cap.
El segon factor és la força del castellà. Segon idioma universal per darrere de l’anglès encara que el xinès el superi en número d’usuaris. A Catalunya, el 90% de les televisions, ràdios, mitjans digitals, diaris, revistes, contingut de xarxes… és en castellà. Per cert, a Andorra també.
Andorra té problemes similars als de Catalunya fa uns anys
Catalunya té un problema greu i molt possiblement irresoluble. I Andorra ha de prendre nota perquè l’evolució de la composició social repeteix certs paràmetres que han tingut lloc al territori veí. La immigració massiva en els últims quatre anys ja han fet fora gairebé el català del sector serveis. La immigració sud-americana per milers, i és normal, arriben amb un idioma que els permet viure perfectament. A Canillo, segons va explicar el cònsol Jordi Alcobé, dels 6.000 residents que hi ha a la parròquia, 2.500 són d’origen sud-americà. Cal sumar també els que arriben com a treballadors temporers a l’hivern. Més de la meitat de la població canillenca és ara mateix d’origen sud-americà i has de sumar la resta d’orígens de residents no catalanoparlants.
Andorra té el mateix problema que la Catalunya de fa quinze anys quan va començar la immigració massiva. I ha de prendre nota. Només cal veure com ha caigut a plom l’ús de l’idioma propi. La gran arma per fortificar-se és tenir un Estat, un Govern i un parlament amb capacitat legislativa i executiva per protegir l’únic idioma oficial.
Es podrien parlar de totes les mesures que crec que han estat ben implementades i altres que jo introduiria, però no és l’objecte d’aquest text. Ara, toca conscienciar-se que venen temps durs i decisions difícils si Andorra no vol estar en cinc o deu anys com Catalunya està ara, en una posició on al deixadesa, la complacència i intentar maquillar una realitat tossuda han deixat la llengua pròpia a la porta del cementiri.