La gastronomia andorrana té una virtut enorme: no intenta impressionar. No hi ha escumes, ni deconstruccions, ni plats amb tres fulles verdes i una gota de salsa al mig. És cuina de muntanya. De fred. De gent que havia de treballar duríssim i necessitava menjar que realment alimentés. Pot semblar obvi, però avui això gairebé s’ha convertit en exòtic.
El gran símbol nacional continua sent l’escudella andorrana. I amb raó. És probablement el plat que millor explica què era Andorra abans de convertir-se en un país de serveis, turisme i influencers fiscals. Brou potent, verdures, llegums, carn i la pilota. Sense sofisticació. Sense postureig. Un plat pensat perquè una família quedés plena durant hores mentre fora nevava. Encara avui, quan arriba l’hivern, continua sent gairebé obligatori. Sobretot a les escudelles populars de Sant Antoni, que mantenen viva una part de l’Andorra que desapareix molt més ràpid del que sembla.
Gastronomia i tradició a Ordino: tot el que has de saber de la Fira del Vermut d’Alçada a Andorra
La Fira del Vermut d’Alçada celebrarà la seva segona edició els dies 16 i 17 de maig a la Cortinada....
Un altre imprescindible és el trinxat de muntanya. Patata, col i cansalada. Costa trobar un plat més simple. I alhora més efectiu. És el típic exemple que demostra que la cuina tradicional no necessitava grans ingredients sinó saber aprofitar el que hi havia. Quan el proves entens perfectament per què aquest tipus de plats han sobreviscut generacions senceres als Pirineus. El problema és que avui molta gent només el descobreix en restaurants “tradicionals” decorats com una borda per a turistes.
Segons plats
Si hi ha un plat que connecta directament amb la muntanya més salvatge és el civet de senglar. Aquí ja entrem en una altra lliga. Carn intensa, hores de cocció lenta, vi negre, herbes i una salsa potentíssima. És el tipus de recepta que fa vint anys era molt més habitual a les cases i que ara queda reduïda sobretot a restaurants especialitzats o trobades familiars. Però continua sent una de les coses més autèntiques que es poden menjar al país.
També hi ha els cargols a la llauna. Plat que divideix la humanitat en dos grups: els que en mengen obsessivament i els que no volen ni mirar-los. A Andorra, com a bona part del Pirineu català, formen part de la cultura gastronòmica tradicional. Ben cuinats, amb allioli o vinagreta, són gairebé una religió per a molta gent.
Postres
I després hi ha la coca masegada, que segurament és molt menys famosa del que hauria de ser. Un dolç dens, contundent, d’aquells que et deixen clar que antigament les postres també havien d’alimentar. Res a veure amb la rebosteria moderna ultralleugera. És una recepta molt vinculada a les padrines i a la cuina de casa.
El més interessant de la gastronomia andorrana és que explica perfectament el país que existia abans de l’explosió immobiliària, els centres comercials i el luxe. És una cuina nascuda d’un territori petit, aïllat i de muntanya. I probablement per això continua transmetent una autenticitat que avui costa molt trobar.
