El ciclista espanyol resident Carlos Verona, líder dels ciclistes residents a Andorra, ha fet públic una carta on respon a la polèmica on se l’ha atacat per la ‘guerra’ que manté amb la Federació Andorrana de Ciclisme per l’augment de 750 a 1.500 euros del cost de la llicència federativa. La Federació assegurava que era per a un fons que cobrís els expedients antidopatge. Verona és molt crític amb la presidenta Carolina Poussier.
Ciclistes professionals residents van a la guerra amb la federació andorrana per 750 euros
Carta oberta de Carlos Verona
A l’opinió pública,
Als ciclistes professionals residents a Andorra,
I a la Federació Andorrana de Ciclisme,
El primer que vull deixar clar és que mai vaig tenir la intenció de fer públics aquests fets. Per respecte a les persones que treballen a la Federació i que no tenen res a veure amb la gestió de l’actual Junta Directiva; per respecte a la Secretaria d’Esports, que sempre ha estat oberta al diàleg; i, en particular, a la ministra Mònica Bonell, que ha mostrat una especial empatia cap als ciclistes professionals que vivim a Andorra.
El motiu d’aquesta carta és exclusivament aclarir els fets, ja que des de la Federació s’ha fet referència directa a la meva persona en mitjans de comunicació i a través de missatges privats a companys de professió, afirmant que he estat jo qui ha denunciat la situació davant la Union Cycliste Internationale (UCI), i que soc un dels pocs corredors que ha sol·licitat tramitar la llicència al seu país d’origen en lloc del de residència.
Vull ser molt clar: Carlos Verona no ha denunciat la Federació Andorrana de Ciclisme davant la UCI en cap moment.
Sí que he tractat aquesta qüestió amb Adam Hansen, el nostre representant a la CPA, amb qui parlo habitualment sobre diferents temes relacionats amb la millora del ciclisme professional. Com és lògic, no vaig ser l’únic corredor que va traslladar aquesta preocupació, i va ser precisament per la inquietud generalitzada que la UCI va decidir intervenir i establir com a mesura cautelar la possibilitat que els corredors residents a Andorra poguessin tramitar la llicència al seu país d’origen fins que s’aclarís la situació.
De fet, segons fonts pròximes a la mateixa Federació, fins a inicis d’aquesta setmana menys de la meitat dels corredors que vam treure llicència el 2025 ja ho hem fet el 2026. Per tant, no he actuat en solitari ni en contra de ningú; he intentat, com molts altres, frenar una decisió que considero desmesurada i, sobretot, mal gestionada des del principi fins al final.
Com va començar tot
Abans de les eleccions federatives a finals de 2024, l’actual presidenta es va posar en contacte amb mi per demanar-me suport a la seva candidatura i per acostar la Federació als ciclistes professionals. Li vaig oferir la meva ajuda de manera totalment desinteressada, pel bé del ciclisme del país.
A Andorra residim més de 100 ciclistes professionals, i sempre he cregut que mereixem sentir-nos part de la Federació i no simples “entesos” que contribueixen econòmicament al seu sosteniment. Vaig proposar perfils tècnics, vaig col·laborar en el projecte d’un velòdrom nacional i vaig demanar més comunicació, pedagogia i transparència pressupostària, perquè s’entengués millor el destí de les llicències i el treball en favor del ciclisme de base.
Fins i tot vaig iniciar els tràmits per adherir la nostra escola, Andorra Cycling School, a la Federació, amb l’objectiu de fomentar llicències entre els més petits i aportar el nostre granet de sorra al desenvolupament del ciclisme al país. Vam començar amb il·lusió. Però amb el temps vaig trobar a faltar la transparència promesa i el meu paper com a suposat “representant dels corredors” no va tenir continuïtat real.
El canvi de l’aval al dipòsit
El juliol de 2025, la presidenta em va contactar per parlar-me per primera vegada del problema derivat de possibles casos positius per dopatge: quan un corredor afiliat dona positiu, la Federació ha d’assumir un cost mínim aproximat de 7.500 CHF per fer front a les despeses derivades dels procediments disciplinaris i administratius davant els organismes internacionals competents. Fins aleshores, els corredors havíem de presentar un aval bancari per aquesta quantitat, tot i que, segons se’m va traslladar, en alguns casos recents hi havia hagut dificultats per executar-lo.
Se’m van plantejar dues possibles solucions: duplicar el preu de la llicència o substituir l’aval per un dipòsit. Vaig manifestar el meu desacord amb ambdues opcions per considerar-les desproporcionades i vaig suggerir buscar alternatives. No vaig tornar a saber res fins al 2 de desembre, quan a través de les xarxes socials i dels mitjans de comunicació vaig saber que la Federació havia decidit substituir l’aval per un dipòsit de 8.040 € en un compte federatiu, a retornar tres anys després d’abandonar el país o retirar-se.
Assabentar-me’n per la premsa va ser, per a mi, un acte de profunda deslleialtat institucional. Molts corredors van acudir a mi, ja que jo havia donat suport públicament a la candidatura. A menys d’un mes de l’inici de la temporada, vaig intentar guanyar temps, obrir diàleg i evitar decisions precipitades. No va ser possible.
El diàleg institucional
Durant el mes de desembre vaig mantenir reunions amb el secretari d’Esports, Alain Cabanes, i amb la ministra Mònica Bonell. Amb tots dos vaig poder dialogar amb franquesa. Entenc que per a una federació petita, amb més de 100 professionals afiliats, diversos casos positius poden suposar un risc financer important. Però també vaig traslladar una realitat: molts ciclistes arriben a Andorra molt joves, amb salaris modestos, i fan un gran esforç per establir-se al país. Exigir de manera immediata 8.000 € suposa una càrrega molt difícil d’assumir per a molts.
Es va parlar de fraccionar el pagament, de buscar solucions alternatives i de revisar l’execució dels avals existents. Però enmig del context i amb l’inici de la temporada, vaig haver de marxar a concentracions fora del país.
La meva decisió personal
Quan va arribar el moment de tramitar la meva llicència, vaig saber que la UCI permetia provisionalment fer-ho al país d’origen en considerar que la Federació Andorrana de Ciclisme no estava complint determinades normes. Després de reflexionar-hi molt, vaig decidir tramitar la meva llicència a Espanya. Ho vaig fer per coherència personal i com a rebuig a les formes emprades. En el meu cas, tinc la sort de poder afrontar el dipòsit, però considero que el dany reputacional causat al ciclisme andorrà i a la meva pròpia imatge ha estat greu.
No només vaig optar per no tramitar la llicència a Andorra en aquell moment, sinó que també vaig decidir no afiliar el nostre club a la Federació, tot i que des del 2022 promovem el ciclisme de base sense rebre suport econòmic federatiu.
Aquest any hauré de tramitar la llicència a Andorra per obligació reglamentària. Però de cara al 2027 treballaré conjuntament amb la CPA perquè es revisin aquestes situacions i perquè els ciclistes professionals no quedem exposats a decisions unilaterals ni les federacions petites hagin d’assumir riscos desproporcionats.
Una reflexió final
En una conversa, la presidenta em va dir:
“Si guanyeu vosaltres, guanyem tots”.
Amb tot el respecte, una Federació no està per guanyar ni per perdre. Està per vetllar pels interessos de tots els seus federats, impulsar l’esport de base i desenvolupar nous projectes que promoguin el ciclisme del país amb visió, transparència i sentit de comunitat. I amb aquesta federació, una part important d’ells —el col·lectiu professional— s’ha sentit menystinguda i maltractada.
Malgrat tot, continuaré treballant activament pel ciclisme del país, com faig des de fa més d’11 anys que visc aquí, a través d’Andorra Cycling i de l’Andorra Morabanc Clàssica. Andorra és per a mi molt més que un país de residència. És casa meva. I el ciclisme no és només la meva professió: és la meva vida.
Precisament per aquest compromís profund amb el país i amb aquest esport, aquests fets em deceben profundament. Tant de bo en el futur puguem comptar amb una Federació de Ciclisme que estigui a l’altura del nivell esportiu i humà que té el ciclisme a Andorra.
Atentament,
Carlos Verona
Amb lo que estalvia d,impostos !!! Tacaño..!!!
Perdó? Aquest senyor està integrat i fent a la seva manera una tasca enorme per al país. El problema no es ell, cadascú tenim la nostra manera de viure i guanyar-se les garrofes i paguem els impostos que pertoquen en el lloc que residim.
El problema rau en una traïció i posterior difamació de la seva persona.
El problema s’anomena Caroline Poussier.
I el que perilla és la trajectòria d’una federació que busca més l’enriquiment de la seva directiva que la promoció d’aquest esport.
He dit