La campanya d’hivern torna a posar al descobert una de les principals esquerdes de l’economia andorrana: la dificultat d’oferir un sostre digne i assequible als milers de treballadors temporals que mantenen viva l’activitat turística. Un recent estudi d’Andorra Recerca + Innovació (ARI) revela com la pressió del mercat immobiliari penalitza directament aquest col·lectiu, obligant-lo a assumir costos elevats o condicions de precarietat.
Segons l’informe sociològic, el 27% dels temporers declaren patir problemes directes amb el seu allotjament. Entre les incidències més repetides destaquen la manca d’intimitat i la massificació (35%), però la dada més alarmant afecta el benestar bàsic: un 10% dels enquestats admet no poder mantenir la llar prou calenta a causa del mal aïllament, la humitat o les deficiències en els equipaments.
Aquesta situació posa de manifest una tensió estructural entre el model econòmic, que requereix un volum constant de mà d’obra, i un mercat residencial inaccessible que dificulta la vida quotidiana dels treballadors.
El desfasament de preus: de la protecció de l’empresa al mercat lliure
L’estudi de l’ARI mostra una bretxa econòmica profunda en funció de la via per la qual s’aconsegueix el sostre. El 43% dels temporers s’allotja en habitacions d’hotel, hostal o alberg proporcionades per la mateixa empresa contractant, mentre que un 38% ha de buscar un pis compartit pel seu compte.
Aquesta diferència de model té un impacte directe en la capacitat d’estalvi. Mentre que un allotjament gestionat per la feina té un cost mitjà de 243 euros mensuals per persona (o 292 euros si és un pis d’empresa), acudir al mercat de lloguer privat s’enfila fins als 530 euros de mitjana per habitació o plaça.
Per fer front a aquests preus, la convivència es massifica: les habitacions d’empresa registren una mitjana de 2,3 persones per dormitori, generant situacions de denses relacions i friccions per les normes de convivència i el control de la propietat.
Concentració geogràfica i la voluntat de quedar-se a Andorra
La localització residencial dels temporers tampoc és homogènia. La meitat del col·lectiu (el 50%) viu concentrat entre les parròquies d’Encamp, Canillo i el nucli del Pas de la Casa, mentre que un 23% es troba a la vall del nord (Ordino i la Massana) i un 22% a l’eix central (Andorra la Vella i Escaldes-Engordany). De mitjana, dediquen uns 30 minuts diaris als desplaçaments.
Malgrat les barreres d’accés a l’habitatge i l’elevat cost de la vida, el projecte migratori d’aquests treballadors desafia la idea tradicional de la temporalitat estricta. Un notable 58% dels enquestats assegura que la seva intenció és intentar quedar-se a viure a Andorra en acabar la temporada d’hivern.
Aquesta dada demostra que l’atracció del país es manté ferma, tot i que l’estudi de l’ARI conclou amb un avís clar: la falta d’alternatives residencials assequibles amenaça la reproducció del mateix model laboral i redueix de manera dràstica els beneficis socials i econòmics de venir a treballar al Principat.