“Ara mateix seguim amb un problema de llistes d’espera, que segons l’especialitat poden ser molt llargues. A dia d’avui no hi ha cap especialista que et doni una visita normal en menys d’un mes o dos. I a partir d’aquí, la llista creix moltíssim. Per a dermatologia, el mínim són quatre mesos; cardiologia està entre 4 i 5 mesos; neurologia, entre 7 i 8; reumatologia, entre 8 i 12… La llista és llarga i una mica catastròfica.” Així ha explicat a Andorra Televisió la situació Albert Dorca, president del Col·legi de Metges, fent referència a l’escenari de llistes d’espera llarguíssimes que tenen una afectació molt importat en els pacients. Que per ser atès en cardiologia es tardin quatre o cinc mesos o fins a un any en reumatologia és exactament, tal com ho ha definit Dorca: una catàstrofe.
Els metges auguren que els canvis legislatius per als professionals sanitaris no permetran captar més professionals de forma substancial. L’eliminació del requisit del català i permetre que en comptes de 30 siguin 90 els dies que es pugui tenir un metge amb un permís de curta durada no seran decisius en l’arribada de més metges especialistes.
El Col·legi de Metges recorda que per atreure professionals cal ser competitius en salaris i Andorra ha deixat de ser-ho.“La gent es mou pel salari i si hem de comparar els salaris dels metges d’Andorra, tant de l’hospital com dels metges liberals o dels metges de la CASS o del ministeri de l’Interior, ara mateix estan en una situació poc competitiva respecte als països veïns. Al final, si el mercat mèdic està apujant les tarifes, està millorant les condicions, està oferint incentius, a Andorra no ens quedarà més remei que adaptar-nos.” I recorda que només s’han apujat tarifes dues vegades els últims quinze anys i això els ha fet perdre competitivitat respecte als països veïns.










Diagnòstic real del que ha passat a Andorra.
Els últims 12 anys Andorra no s’ha gestionat: s’ha explotat.
I el resultat és el país tensat i fràgil que tenim avui.
Govern i Patronal han funcionat com la mateixa mà, i això explica per què mai s’ha volgut posar ordre. L’objectiu no era construir un país, sinó mantenir un sistema que beneficiava uns quants. La resta —treballadors, famílies, joves i classe mitjana— podien esperar.
Un mercat laboral destruït a consciència
Durant una dècada llarga, s’ha substituït el treballador autòcton per temporers, i després per pastera en condicions precàries. Més barats, més vulnerables i més fàcils de controlar.
Aquest model ha portat a:
Sous enfonsats.
Carreres professionals impossibles.
Extorsions laborals sense por que ningú denunciï.
Hores extra no pagades i “si no t’agrada, marxes”.
Treballadors sense Seguretat Social o en situacions irregulars.
Tot això s’ha tolerat perquè era rendible per empresaris i còmode per polítics.
El país governat com si fos un negoci privat
Quan els que manen i els que cobren són els mateixos, el resultat és aquest:
No hi ha control.
No hi ha inspeccions reals.
No hi ha voluntat de canvi.
Posar ordre hauria trencat el model, i per això mai s’ha fet.
Govern i Patronal han cuidat més el benefici d’uns pocs que el futur del país.
La bomba nuclear: l’habitatge
A tot aquest desordre laboral, s’hi suma la causa final de la destrucció de la classe mitjana: l’habitatge.
El país ha permès que:
Youtubers, influencers i pseudoempresaris paguessin preus absurds per pisos.
Es pogués usar un pis com a domicili fiscal per evadir impostos d’altres països.
Es promogués un mercat inflat artificialment, basat no en salaris reals, sinó en diners fàcils que venien de fora.
Es deixés entrar inversió immobiliària especulativa sense cap limitació.
Resultat?
La classe mitjana andorrana ha estat expulsada del seu propi país.
Viure aquí s’ha convertit en un luxe reservat per actuacions fiscals i influenciadors que no aporten llocs de treball.
Lloguers i preus de pisos a nivells impossibles mentre els salaris són tercermundistes.
El model ha estat:
mà d’obra barata + habitatge caríssim = país insostenible.
El sistema sanitari i de serveis, col·lapsat
Augment de població ràpid, sense control i sense planificació:
sanitat al límit, trànsit saturat, serveis desbordats.
Tot això era previsible. Ningú va fer res.
I ara, l’Entry/Exit (EES) deixa tot el desgavell al descobert
El problema no és l’EES.
El problema és que Andorra depèn d’un model laboral basat en precarietat i irregularitat.
Quan la UE diu “ara controlarem l’entrada i sortida”, tot aquell sistema construït sobre mà d’obra vulnerable comença a trontollar.
Els mateixos que van crear el desastre (Patronal, Unió Hotelera, sectors de poder) ara ploren davant les càmeres.
La ironia és insultant.
Conclusió clara
Andorra no està on està per culpa de temporers, ni immigrants, ni joves, ni influencers.
La responsabilitat real és de:
Govern, per mirar cap a una altra banda.
Patronal, per explotar el model fins a rebentar-lo.
Els grups de poder, que han actuat sense visió, sense país i sense respecte per la gent que hi viu.
Aquest és el resultat d’anys de decisions pensades per beneficiar uns quants mentre la resta perdia drets, futur i habitatge.
Un país que podria ser referent en innovació, tecnologia i qualitat de vida…
convertit en un parc d’atraccions fiscal, + mà d’obra barata.
I ara, quan cau, tothom fa veure que no entén què ha passat.
Ben dit
No es pot explicar millor i més clar… gràcies.