El president del col·lectiu, Marcelo Ponce, assegura que aquesta problemàtica ja ha estat traslladada a les autoritats i confia que es pugui resoldre amb el temps. Recorda, a més, que existeixen tractats bilaterals signats que emparen el dret a la reagrupació familiar, un dret que qualifica d’inalienable per a les persones immigrants.
Ponce també critica en declaracions a ATV la falta de concreció de la normativa vigent, que, segons ell, permet una aplicació flexible en funció dels interessos de cada moment. A parer seu, l’ambigüitat legal esdevé una eina de control que deixa en mans de l’administració la decisió d’ampliar o restringir permisos, tot i l’existència d’acords internacionals que haurien de garantir uns mínims.
Paral·lelament, les diferents associacions de nacionals participaran en un estudi dins d’un fòrum de la joventut, que tindrà com a objectiu analitzar les dificultats que afronten les persones que es veuen obligades a deixar el seu país d’origen per treballar i viure lluny de casa.
Andorra al límit
A Andorra ens estem enganyant a consciència.
Es parla d’escut social, de sostenibilitat i de solidaritat, però el que tenim és un sistema que estreny per baix i protegeix per dalt. Treballes, cotitzes i aguantes, però el dia que perds la feina comença el compte enrere: tres mesos. Si no has trobat res, fora. Sense sanitat. Sense atur. Això no passa a cap país europeu.
Tot això ve d’un model que s’ha desbocat amb l’anomenada obertura econòmica. Per una banda, importem mà d’obra a cabassos, treballadors que arriben desesperats, acceptant qualsevol sou i qualsevol condició. No és culpa seva, però el resultat és clar: mercat laboral destrossat, salaris a la baixa i precarietat normalitzada. El treballador d’aquí ha passat de tenir força a tenir por.
Per l’altra banda, hem obert la porta als milionetis improductius, youtubers, influencers i espavilats que no generen ocupació ni valor real, però com que poden pagar, han inflat l’habitatge fins als núvols. Pisos convertits en actius, no en llars. Viure a Andorra ja no depèn de treballar, sinó de tenir diners.
I aquí ve la part més indecent:
El sistema cuida més el que acaba d’arribar que el que porta tota la vida aquí. Persones que fa 30 o 40 anys que treballen a Andorra, que han cotitzat, que han pagat impostos, que han aixecat aquest país… avui:
– tenen pensions ajustades
– reben menys suport
– i se’ls exigeix entendre-ho tot
Mentre això passa, les facilitats, ajudes i proteccions es reparteixen amb una alegria que no s’ha tingut mai amb la gent d’aquí. I això no és solidaritat: és una humiliació silenciosa.
El missatge és claríssim:
El que és d’aquí de tota la vida ha d’aguantar, callar i adaptar-se, mentre el sistema s’adapta ràpidament a qui encaixa millor amb el nou model econòmic.
I tot això en un país on, si perds la feina, als tres mesos estàs fora:
sense sanitat, sense atur i sense xarxa. Cotitzes tota la vida, però quan caus, el sistema no hi és. Això no passa a cap país europeu.
Aquí hi ha dues Andorres: una protegida, blindada i tranquil·la; i una altra que viu amb por, que manté el sistema i que sap que si falla un sol mes, ho pot perdre tot.
Un país petit no pot permetre’s donar l’esquena a la seva gent. Perquè el dia que els que han sostingut Andorra tota la vida deixin de creure-hi, no serà un debat tècnic. Serà un xoc frontal.
PRIMER ELS D’AQUÍ.
Un país tan petit i que no produeix gairebé res i que, a sobre, ha de destinar 400 milions d’euros en ajuts socials, és una bogeria.
Per què? Perquè s’estan mantenint privilegis que s’atorguen per obra i gràcia de l’esperit sant, a canvi de vots, mentre la gent que porta tota la vida treballant i cotitzant aquí rep menys suport i menys reconeixement.
Això fa temps que és injust. Ja no es pot seguir així. Si no posem ordre i recolzem de veritat els d’aquí, tot l’escut social serà insostenible, i el dia que la gent de sempre digui prou, Andorra no tindrà ni xarxa ni futur segur.
Evidentment és feia de l’administració controlar la immigració. Si aquesta és una eina, benvinguda sigui.
Ela Argentins, exigeixen els seus drets, però es neguen a parlar l’idioma del país que els acull,
Boludos, Andorra, NO ES ESPANYA.