A la muntanya, on hauria de dominar l’aire net, el silenci i l’alegria dels infants baixant en trineu 
El que resulta més indignant no és només l’existència del tràfic, sinó la seva desproporció i la seva tolerància. Mentre els ciutadans normals només poden passar dos cartons per la duana i són sotmesos a controls estrictes, els traficants mouen milers de cartons cada dia amb una facilitat insultant. Dos pesos, dues mesures.
Aquesta situació genera una profunda sensació d’inseguretat i d’incomprensió. Qui respecta la llei se sent enganyat. Qui estima la muntanya se sent abandonat. I el territori paga el preu: imatge degradada, turisme familiar en retrocés i un entorn natural convertit en una ruta de pas per a xarxes il·legals.
Avui cal fer-se la pregunta que ningú vol afrontar: a qui beneficia aquest crim? Qui s’enriqueix amb aquest tràfic massiu? I, encara més greu, per a què serveixen tots aquests diners? Alimenten altres delictes? Compren silencis? Asseguren complicitats? Quan els fluxos de diners són tan importants, la manca de respostes ja no és casual, és sospitosa. Això és una vergonya col·lectiva. Una vergonya per la passivitat, per la falta de voluntat política, per la sensació d’impunitat permanent. La llei hauria de protegir els ciutadans, no premiar els qui la trepitgen cada dia.
Aquest és el text que ha fet públic un veí del Pas de la Casa acompanyant a la fotografia d’una vintena, de les desenes que es mouen en total cada dia, de contrabandistes a les muntanyes del Pas. La impotència davant la impunitat dels delinqüents i que no es faci res enerva els veïns. Aquest cop l’ataca és directe a comerços i polítics als que se’ls acusa de posar per davant el guany econòmic abans que la seguretat i la legalitat.