El copríncep francès i president de la República, Emmanuel Macron, ha aterrat aquest dilluns al Pas de la Casa per iniciar una visita institucional de dos dies al Principat. Després de ser rebut pel cap de Govern, Xavier Espot, ambdós mandataris s’han desplaçat a l’emblemàtic edifici de Ràdio Andorra, a Encamp, per mantenir una reunió bilateral amb el ministre Jordi Torres.
Brigitte Macron no visitarà Andorra
Brigitte Macron no acompanyarà finalment el seu marit en la visita institucional a Andorra la setmana vinent. L'absència de la...
En aquest sentit, aquesta presència del cap d’Estat francès en territori andorrà no és només una visita diplomàtica, sinó l’exercici d’una funció institucional que té més de set segles d’història.
L’origen feudal: Els pariatges del segle XIII
Així mateix, per entendre per què Macron és cap d’Estat d’Andorra, cal remuntar-se a l’any 1278. En aquella data, el bisbe d’Urgell, Pere d’Urtx, i el comte de Foix, Roger Bernat III, van signar el primer pariatge. Aquest acord de sobirania compartida va posar fi a les disputes territorials i va crear la figura del coprincipat.
D’altra banda, amb el pas del temps, els drets dels comtes de Foix van anar passant per via dinàstica fins a la corona francesa. L’any 1607, el rei Enric IV de França va dictar un decret pel qual el cap de l’Estat francès passaria a ser, de forma permanent, copríncep d’Andorra.
De Napoleó a la Constitució de 1993
D’igual manera, la història d’aquest vincle ha superat moments crítics com la Revolució Francesa. Tot i que inicialment es van abolir els títols feudals, el 1806 Napoleó Bonaparte va restaurar el coprincipat a petició dels mateixos andorrans. Des de llavors, la figura ha passat de reis a emperadors i, finalment, als presidents de la República.
Finalment, la Constitució del 1993 va modernitzar el sistema. Andorra va esdevenir un estat de dret, però va mantenir aquesta institució única al món: un cap d’Estat compartit entre el bisbe d’Urgell i el president de la República Francesa. Avui, Emmanuel Macron exerceix aquestes funcions institucionals i simbòliques que garanteixen l’equilibri i la independència del país.