Tothom és conscient de les desigualtats que hi ha actualment al món, on se sap que, en molts països del Tercer Món, l’escolarització i el fet de poder rebre una educació digna es considera un privilegi per culpa de la manca de recursos existents. Aquesta és la realitat del poble de Robanda, situat al cor del Serengeti (Tanzània), on els infants han de caminar sis quilòmetres a peu per arribar al Totorani Serengeti Educational Centre, l’escola del poble. La realitat que viuen els habitants d’aquest punt del món ha arribat a Andorra gràcies a l’estudiant de Magisteri Naia Aguilar, una noia de 21 anys que, després de tornar d’un voluntariat a Tanzània durant l’estiu del 2024, es va quedar amb la sensació que necessitava ajudar d’alguna altra forma. “He portat el meu treball de final de grau al següent nivell”, comenta, al·legant que la intenció és crear una escola perquè els nens de Robanda puguin tenir una educació digna i segura.
“Faig aquest vídeo per demostrar que estudiar Magisteri no és només fer collars amb macarrons”. D’aquesta manera pujava el seu primer vídeo a xarxes socials, on explica breument el projecte amb vídeos de la vida diària a Robanda i com ha pogut aportar nous escriptoris, pilotes, nou equipament escolar i han canviat els colors i el terra de l’escola. En una conversa amb l’ANA, Aguilar comenta que, després del primer cop que va trepitjar terres africanes amb el voluntariat -de tres setmanes de durada-, va anar a veure la seva parella, que just estava treballant en un hotel de la zona, i li va demanar ajuda per contactar amb alguna persona per veure una escola, el seu funcionament, les metodologies, entre altres. Per sort, van trobar un home del poble que els va posar en contacte amb el Totorani. “Quan hi vaig anar, realment, sents una miqueta de tristor perquè veus que són dues persones totalment voluntàries, que no tenen un sou, que estan fent el millor per aquesta gent, perquè acullen els infants més pobres del poble”, expressa, mencionant que va sentir entre “pena i orgull, perquè dius ‘no és fàcil aquesta feina i més tenir tants infants amb tan pocs mestres, perquè només són dos’, però, per altra part, penses, ‘ha d’haver-hi algú que els ha d’ajudar, que els doni una oportunitat més'”. I sense voler-ho, va ser ella la persona que ha fet un pas més, just quan durant el mes de setembre havia d’escollir el tema del TFG.
Al gener d’enguany, Aguilar va tornar a viatjar cap a Robanda per fer entrevistes als pares i professors per endinsar-se una mica més en la seva realitat i començar a construir el pla de millora. “El que més m’ha impactat ha sigut la manera de viure”, assegura. Les famílies no tenen cases amb taulats, sinó que estan fetes de paia, però, sobretot impacta la manera en la qual conviuen, on els germans comparteixen llits o dormen a terra per la manca d’aquests, tot i que declara que algunes no en tenen i és un tros d’espuma feta calor. “Quan vaig anar a parlar amb ells estaven molt contents que els seus infants puguin anar a l’escola, que no estiguin a casa tot el dia, i estan molt agraïts per la feina que fan els mestres”, expressa, mencionant que abans d’aquesta acceptació, hi ha hagut un període d’adaptació perquè entenguessin que “no era una blanca que venia a fer-me fotos i marxar”.
Les primeres ajudes, de fet, van arribar en llançar un Bizum informal entre amics i familiars, on va anar rebent des de cinc fins a 500 o 1.000 euros. “Jo vaig al·lucinar”, revela amb alegria. Això sí, sempre hi ha una cara més negativa, i és que no tothom se’n refiava de poder aportar al Bizum, inclús persones que eren coneguts dels seus familiars. Però amb les donacions obtingudes, van poder pintar les parets de l’escola (per fora en groc, blanc i negre, mentre que el rosa i el blau predominen a l’exterior), canviar els 18 escriptoris i aprofitar els vells a l’exterior, millorar el sol de l’interior, la construcció d’un gronxador pels nens i comprar pilotes, nous crocs, uniformes i material totalment nou. “L’objectiu és poder aportar una escolarització digna i segura. Aquí a Andorra o a Catalunya tothom la té, però allà no”, recorda, afegint que, normalment, el primogènit sol anar a la universitat, tot i que sol ser difícil per les famílies perquè han de pagar els estudis i l’allotjament.
El pròxim pas abans de tornar és poder recaptar la quantitat més gran de recursos i planejar accions per poder continuar amb la transformació. Per l’instant, els avenços més recents han estat les reunions amb les famílies i l’adquisició de sis hectàrees d’un terreny annex a l’escola, per valor de 3.000 euros, on es vol construir un nou centre educatiu, ja que les condicions de l’actual no són les millors. “Volem començar a construir lavabos per a nens i per a nenes -actualment estan barrejats- així com lavabos per professors i professores, volem reformar el menjador, instal·lar unes lliteres perquè els nens es puguin quedar a dormir i només hagin d’anar a casa durant les vacances… Però és molt difícil fer aquestes coses sense finançament”, lamenta. A més, una altra de les mesures que els agradaria és poder tenir més tuc tucs o, inclús, un autobús per poder transportar als nens i que no hagin de fer 30 minuts de caminada o venir en una motocicleta amb altres nens que suposa un perill per a la seva integritat física. “Mans Unides s’ha interessat pel projecte, volen ajudar i és d’agrair. Abans, però, vull acabar la universitat i després ja es mirarà com podem unir forces”, revela.
Aquesta és una experiència que li ha canviat la vida a Aguilar, però també el fet de poder comptar amb el suport d’amics, familiars, la seva parella i, inclús, de professores que ha tingut en el passat. “Miro que els vídeos a Instagram tenen més d’11.000 o 9.000 visualitzacions, la majoria de gent que no em segueix i que em deixen missatges d’orgull i em motiva a continuar endavant”, confessa. La raó és que ella mai s’hagués imaginat poder deixar empremta amb tan sols 21 anys, però és coneixedora que vol continuar el camí per poder acabar el projecte i fer una ONG o una associació en un futur com a continuïtat d’aquest treball engegat.
