L’Institut Nacional de l’Habitatge va veure com gairebé es triplicaven les consultes de propietaris de pisos llogats per recuperar-los. Tant per a ús propi com per a familiar, amb un augment de 46 a 116 consultes. Si aquesta és la xifra dels que s’exposen a que l’administració sàpiga que volen treure el pis del mercat de lloguer quin és el número global que fa la consulta per mitjans molt més discrets i molt més efectius com les immobiliàries o les gestories. Les dades confirmen que la tendència dels propietaris a treure els pisos del mercat de lloguer s’està disparant.
Els contractes de lloguer estan prorrogats forçosament des del 2019. Sense augments de preu més enllà de l’IPC més o menys. Vol dir que els contractes que finalitzaven el 2019, i que van començar el 2015, fa sis anys que estan renovats. Per tant, hi ha aproximadament un 20% dels arrendaments prorrogats (teòricament cada any caduquen el 20% dels contractes, ja que s’allarguen cinc anys) que estan en el nivell de preus del 2015. Fa una dècada. Es ratifica la tendència dels propietaris de pisos llogats, anunciada per diferents associacions de propietaris, a estar ‘farts’ de la intervenció de Govern i que els obliguin tant a renovar ‘indefinidament’ els contractes i sense poder apujar els preus.
Els immobiliaris consultats, arran d’un primer article d’opinió sobre aquest tema, coincideixen en què en el sector es dona per fet, i així es diu als clients, que no hi ha alternativa i, per tant, governi qui governi es prorrogarà la intervenció. Diferents professionals, tots ells contraris a la situació actual i que culpen l’executiu d’haver rebentat el mercat de lloguer, coincideixen en què la pròrroga es renovarà al 2027 “governi qui governi perquè no hi ha alternativa”. El motiu és que la diferència entre el preu que estan pagant la gran majoria de llogaters, amb el preu congelat i el contracte prorrogat fa anys, i el cost actual del mercat és tan gran que sigui utòpic pensar en una desintervenció.
Preu de mercat i preu intervingut
És impossible tenir les dades concretes, però deu haver-hi entre el 15 i el 20% dels lloguers (comptant que una part dels llogaters no han continuat) que estan pagant entre un 30 i un 40% del que haurien d’abonar amb el preu actual de mercat. Quan s’arribi a finals del 2027, any en què s’acaba la pròrroga, la diferència igual serà més gran. Potser estaran pagant el 20% del cost d’aquell habitatge a preu de mercat. Aquesta dada és fonamental. La diferència entre el preu intervingut i el real estarà, en alguns casos, en breu en cinc cops.
Els propietaris sospiten que les pròrrogues s’allargaran indefinidament mentre continuï la bonança econòmica. No hi ha cap opció realista de desintervenir sense causar el caos en l’accés a l’habitatge. Si el govern pròxim intenta desbloquejar, ni que sigui els lloguers en vigor des del 2015 a canvi de renovar cinc anys més i amb un increment limitat, difícilment funcionarà. La diferència entre la realitat i els lloguers intervinguts és massa gran. Molt complicat pujar-se al tren de desintervenir sense una crisi econòmica pel mig que de forma natural faci baixar el pru dels lloguers dins d’una caiguda general de l’economia.
Els pisos socials no arriben ni al 10% de la necessitat
Els partits que vulguin governar el 2027 hauran de presentar una proposta realista per al mercat de lloguer. I realista ara només vol dir seguir com s’està. S’ha d’assumir el degoteig de propietaris que voldran treure l’habitatge del mercat d’arrendament sempre que no hi hagi un horitzó de finalització de congelació de preus i expropiació forçosa. No hi ha plan B. Els pisos que Govern vol haver posat al mercat de lloguer assequible el 2027 (500) són molts menys dels que es necessitarà per a la immigració que arribarà d’aquí al 2027. Fins i tot amb una caiguda en picat (poc creïble) de nous immigrants fins el 2027 els habitatges socials de Govern són inferiors a un 10% de la necessitat. Si ara calen uns cinc mil, segons els càlculs, al 2027 seran com a mínim 6.000. I 500 els que oferirà Govern després de quatre anys de deixar-se desenes de milions en comprar i reformar edificis de pisos per a lloguer assequible.
Si un propietari, i n’hi ha molts, que té el pis llogat a 600 euros amb pàrquing. Un habitatge típic de dues habitacions. I li resta els entre 1.500 i 2.000 de despesa comunitària i els potser 700 euros de mitjans de les despeses que provoca tenir un pis llogat, com els arranjaments pels problemes que van sortint, i li sumes l’impost… doncs queden cap a uns 4.200 euros mensuals. La renda real són 350 euros al mes. Si ven l’habitatge són, per exemple, 300.000 euros. En un càlcul ‘de bar’, a 350 euros al mes calen 857 mesos, o el seu equivalent de 71 anys, per arribar als 300.000.
El resultat, segons els immobiliaris consultats, és que una part des que recupera vol vendre immediatament aprofitant els preus actuals i una altra part vol recuperar-lo i esperar a veure quin ús li dona en el futur, però negant-se a que Govern li continuï intervenint.
Lo millor vendre
DA el govern dels millors, bravo!!!!!!!