L’Acord d’associació està ferit de mort. El referèndum està virtualment descartat per a aquesta legislatura i tant les enquestes com la percepció al carrer apunten que el ‘no’ s’imposaria amb un clar avantatge.
Fa quatre anys, la situació era clarament a la inversa, però durant aquesta legislatura l’escenari s’ha capgirat completament. Aquests són els cinc principals motius que expliquen aquest canvi.
1. Per què arriscar-se si el model actual funciona?
El primer argument és probablement el més senzill: Andorra viu un dels millors moments econòmics de la seva història recent. El PIB va créixer un 3,9% el 2025, per sobre d’Espanya (2,8%), França (0,8%) i la mitjana de la UE (1,5%). A més, el Govern va tancar el 2025 amb un superàvit de 88,3 milions d’euros i un endeutament equivalent al 29,4% del PIB.
Davant d’aquestes xifres, una part de la població es pregunta què guanya Andorra modificant substancialment un model que, econòmicament, està funcionant. El mateix Govern admet que els sectors tradicionals —turisme, comerç, construcció, banca o tabac— tenen un bon comportament, tot i defensar que l’acord és necessari per diversificar l’economia.
2. La por a perdre el control de la immigració i la seguretat
La immigració, les fronteres i la fiscalitat són precisament els àmbits que més preocupació generen entre els ciutadans quan se’ls pregunta per l’acord. Andorra ha optat els últims anys per endurir el control del creixement: el 2026 el Govern ha reduït un 11,1% la quota general d’immigració, de 900 a 800 permisos, argumentant que cal garantir un creixement poblacional assumible.
En aquest context, una part de l’electorat tem que l’aproximació a Europa pugui importar problemes d’immigració o inseguretat que associa amb França i Espanya. Cada episodi de violència, okupació o polèmica migratòria en els països veïns és un clau més en el taüt del referèndum.
3. Costa identificar què hi guanya el ciutadà i hi ha pors evidents
El tercer problema és comunicatiu. Un 65% dels enquestats es considera poc o gens informat sobre el text i un contundent 71% considera que els actors polítics comuniquen l’acord de manera regular, malament o molt malament.
Entre les empreses passa una cosa semblant: una enquesta de la Cambra de Comerç mostrava que només una de cada quatre empreses havia identificat beneficis concrets per a la seva activitat, mentre que el 42,6% no hi veia cap benefici i el 31,6% admetia que no disposava de prou coneixements per valorar-lo.
El Govern destaca avantatges com l’accés de les empreses al mercat interior, els concursos públics europeus o la igualtat de condicions dels estudiants andorrans a les universitats europees. Però per a una part important de la població aquests beneficis continuen semblant llunyans o concentrats en sectors concrets.
Una sèrie de sectors considera que la ‘barra lliure’ a que empreses i negocis europeus s’instal·lin (que actualment ja ho poden fer) i no puguin competir és una por molt present. També el risc que l’acord faci augmentar encara més la població i la inversió estrangera, especialment en totxo, amb un perill actual de superpòblació. Amb més de 90.000 habitants i una crisi brutal de l’habitatge l’acord amb la Unió Europea es veu com un potencial risc d’empitjorament de la situació i, en cap cas, com una millora.
4- Estar a favor de l’acord és avalar la tasca de Govern
Un altre factor és la progressiva politització de l’acord. Malgrat que el procés europeu va començar fa més d’una dècada i ha implicat diverses forces polítiques, una part de la ciutadania identifica avui el ‘sí’ amb el projecte de Demòcrates i del Govern.
Les dades apunten en aquesta direcció: l’enquesta de primavera del 2026 assenyala que el suport a l’acord es concentra especialment entre els afins a DA, mentre que els simpatitzants de Concòrdia són els que més el rebutgen.
Al mateix temps, DA ha caigut fins al 14% en intenció directa de vot, per darrere del 18,3% de Concòrdia, en un context que els mateixos demòcrates atribueixen al “desgast de governar”. Això facilita que, per a determinats electors, votar contra l’acord acabi sent també una manera de votar contra el Govern.
5. Twitter: el Vietnam on un grup de guerrillers motivats ha emboscat els ‘soldats’ de Govern
Finalment hi ha hagut una batalla comunicativa en què els partidaris del ‘no’ han estat especialment actius a les xarxes socials. La campanya institucional ha apostat sobretot per explicacions tècniques, reunions públiques, webs informatives i argumentaris sobre els avantatges de l’acord.
En canvi, a X —l’antic Twitter— el debat ha estat molt més agressiu, emocional i simplificat. Les pròpies dades d’AR+I mostren que les xarxes socials ja són un dels principals canals pels quals els ciutadans reben informació sobre l’acord. El mateix que va passar al Brexit,
En aquesta particular guerra comunicativa, un grup reduït però molt actiu de detractors ha convertit les xarxes en una mena de jungla de Vietnam, on qualsevol dada, temor, rumor o interpretació serveix com a munició. Davant d’això, el discurs institucional ha tingut dificultats per generar missatges igualment simples, comprensibles i mobilitzadors.
No es va entendre que els ‘ciutadans estàndard’ que s’oposaven activament a l’acord a través de Twitter, amb una dedicació gairebé militar, acabaven sent més creïbles que els membres del Govern que els rebatien. Aquests últims estan sota sospita tant per la discutidíssima gestió d’aquesta legislatura, en què bona part del seu propi electorat s’ha manifestat obertament en contra de moltes de les decisions adoptades, com perquè els seus arguments poden ser percebuts com els d’una ‘part interessada’.
El fet que hagin estat ciutadans i no polítics els que han liderat el ‘no’ a l’acord a les xarxes també ha permès que no haguessin de respondre políticament per les inexactituds, errors, comparacions populistes o fins i tot falsedats que poguessin abocar a Twitter.A més, Govern va tardar més d’un any en adonar-se, tot i els avisos contants, de que la batalla es decidia a Twitter. I només an arribar tard sinó amb una estratègia nefasta.
Com a les pel·lícules d’acció, el policia no pot disparar primer i només pot fer-ho sota unes condicions determinades. En un escenari amb tanta desinformació com el que ha envoltat el debat sobre l’acord, els partidaris del ‘sí’ haurien hagut de buscar ‘civils’ amb prestigi que assumissin la tasca de defensar i explicar els seus avantatges.
L’embosacada als ‘soldats de Govern’ ha estat un èxit absolut dels ‘insurgents’ que ha acabat amb la mort de l’acord i la impossibilitat de revifar-lo a curt termini. Els polítics contraris a l’acord s’han pujat al carro per arrossegar part de la corrent de vots, però no han estat ells sinó un grup de ‘motivats’ matxacant durant anys cada hora comn una gota malaya els que han cavant la tomba del referèndum.