El suport i el rebuig dels andorrans a l’acord d’associació amb la Unió Europea es troba en uns nivells similars segons l’enquesta realitzada per l’Observatori en el primer semestre d’aquest any. El que consideren l’acord molt positiu o positiu es troben en un 35,2%, mentre que actualment queda en un 34,1%. La resta no es posiciona. Dividit entre dos plantejaments. El 21,9% diu que encara no té una posició clara i el 8,9% prefereix no contestar. El que significa que hi ha tres blocs molt clars amb aproximadament un terç de l’electorat en cadascú. Un terç a favor (35,2%), un en contra (34,1%) i un que no sap que votarà o no contesta (30,7).
El canvi més important respecte a l’enquesta anterior, del segon semestre dels 2024, on els contraris eren clara majoria, es troba en un traspàs molt clar de ciutadans que s’oposaven cap a una posició en què no saben que votarien. Fins al 44% s’oposaven un any abans i ara són un 34. I aquests deu punts se n’han anat cap als indecisos o els que no contesten perquè els partidaris són gairebé els mateixos. Els que no saben han fet un salt de l’11,2% al 21,9%. I els que no contesten passen del 6,3 al 8,9%. Aquesta baixada de deu punts entre els contraris és la que posa lleugerament per davant als favorables, tot i que per només un 1%.
Durant anys, la Unió Europea s’ha venut com el gran projecte de pau, progrés i democràcia del continent. Avui, però, cada cop més ciutadans tenen la sensació que aquesta Europa ja no els pertany. I no és una impressió emocional: és una realitat política, econòmica i generacional.
La crisi de la UE no ve de fora ni és culpa d’uns quants líders incòmodes. Neix del sistema mateix.
Una democràcia incompleta
La UE no és una democràcia plena.
La Comissió Europea —l’òrgan amb més poder real— no és escollida directament pels ciutadans. El Parlament vota, però no governa, i les decisions estratègiques es prenen en consells opacs, lluny del control popular.
Els ciutadans no decideixen:
la política energètica,
les sancions comercials,
l’estratègia industrial,
ni l’enviament massiu de diners a conflictes bèl·lics.
Voten, però no manen.
Autoritarisme administratiu
La UE no imposa amb porres, sinó amb decrets:
reglaments que asfixien sectors sencers,
sancions als governs que discrepen,
retirada de fons,
control del relat sota l’etiqueta de “desinformació”.
No es prohibeix la dissidència.
Se la neutralitza amb procediments legals i administratius, subtils però efectius.
Els diners d’Ucraïna: un deute que no tornarà
Els milers de milions d’euros enviats a Ucraïna no tornaran mai.
No són inversions, ni préstecs recuperables.
Són despesa estructural i compromís financer a llarg termini.
Aquest deute afectarà directament les properes generacions europees, que no han estat consultades ni han tingut cap veu en la decisió.
Mentrestant, a casa:
serveis públics tensionats,
jovent sense futur industrial,
endeutament creixent.
Això no és solidaritat democràtica. És hipotecar el futur sense preguntar.
Els aranzels a la Xina i Rússia: autolesió econòmica
Els aranzels i el trencament comercial amb la Xina i Rússia han tingut efectes clars:
energia més cara,
matèries primeres més cares,
indústria europea menys competitiva,
inflació traslladada directament al ciutadà.
Les grans corporacions s’adapten, però les famílies i les pimes pateixen les conseqüències.
Aquesta estratègia no ha enfonsat ni la Xina ni Rússia.
Ha afeblit Europa.
Corrupció estructural
Els escàndols al Parlament Europeu no són excepcions, sinó indicadors d’un sistema:
lobbies escrivint lleis,
portes giratòries,
normes fetes lluny de qui les ha de complir.
La corrupció és una conseqüència d’un sistema sense control democràtic efectiu.
El silenci mediàtic i la revolta pagesa
Quan els pagesos surten al carrer contra normes verdes imposades des de despatxos urbans, la resposta és:
silenci,
menyspreu,
o caricatura.
La UE no pot assumir que la transició ecològica s’ha fet contra el món productiu.
I quan la realitat incomoda, s’amaga.
Alemanya: el motor trinxat que ningú vol mirar
Alemanya ha estat durant dècades la locomotora econòmica d’Europa. Avui, aquest motor presenta dificultats importants.
El país acumula:
endeutament creixent després d’anys de despesa extraordinària,
pèrdua de competitivitat industrial,
energia caríssima després de trencar amb Rússia,
deslocalitzacions industrials cap als EUA i Àsia,
i una economia pràcticament estancada.
A més, la despesa massiva en Ucraïna, l’augment del pressupost militar i els bloquejos en inversió social i infraestructures limiten la capacitat de recuperació.
Alemanya no està col·lapsada, però ja no pot fer de locomotora.
I una Europa sense locomotora no avança.
Quan el pilar central trontolla, el problema és europeu, no alemany.
L’elit europea i la gestió opaca
Alguns dels principals líders europeus han pres decisions amb poca transparència i control democràtic:
Von der Leyen gestiona milers de milions sense supervisió directa ciutadana.
Macron prioritza projectes i ajudes que beneficien determinats cercles polítics i financers.
Zelenski ha centralitzat poder i fons amb poca rendició de comptes.
Lideratge alemany pren decisions massives de despesa sense control ciutadà.
No es diu que siguin criminals.
El que queda clar és que el sistema els protegeix i la seva gestió genera opacitat i favoritisme legítimament qüestionable.
Els líders incòmodes només aixequen la catifa
Orban, Meloni o Trump no creen el problema, només el fan visible.
Un crida, l’altra erosiona des de dins, el tercer descol·loca el sistema.
Tots assenyalen el mateix: una UE elitista, tecnocràtica i desconnectada del carrer.
Conclusió
La Unió Europea no està en crisi per culpa del populisme.
Està en crisi perquè:
no escolta,
no pregunta,
i compromet el futur sense mandat democràtic.
Estar avui dins la UE no és una bogeria automàtica.
La bogeria és:
endeutar el futur,
arruïnar la indústria,
castigar la producció,
i fer-ho tot sense donar veu al poble.
Una unió que hipoteca les properes generacions sense consultar-les
no és una unió democràtica.
I això, tard o d’hora, es paga.