L’estudi demogràfic fet públic per Estadística augura un futur molt preocupant. El creixement poblacional indica que hi ha tres escenaris. Baix (93.000 habitants el 2036), mitjà (99.000) i alt (107.000). Un aspecte crucial és que les previsions consoliden el model d’un d’una fecunditat situada entre les més baixes del món i una altíssima arribada d’immigrants per necessitat de mà d’obra. Per tant, en l’Andorra que arriba pràcticament no hi haurà naixements i el flux d’immigrants continuarà sent desbordant.
En aquests casos crec que cal posar-se en el mig. Podem concloure que l’escenari més possible és el de 100.000 persones el 2036. Em sembla raonable. Hem augmentat gairebé vuit mil en dos anys i superem els 87.000. L’escenari dels cent mil ja és fent una gran contenció perquè només que augmentéssim dos mil a finals del 2030 ja hi seríem.
Una Andorra ‘invivible’
Per moltes vegades que es repeteixi sembla que no hem acabat de tenir clar el concepte: som un petit de minúscules dimensions amb tres carreteres i unes quantes carreteretes. Sense espai ni per a massa construcció d’habitatges ni de noves vies de comunicació. Per poc que se’ns en vagi la mà l’aglomeració d’edificis acabarà amb tot l’encant paisatgístic, el nostre bé més preuat, i ens convertirà en un país ‘invivible’. Actualment, ja estem gairebé al límit de la capacitat com demostren les constants cues. Sense el bus gratuït els col·lapses serien el pa de cada dia durant moltes hores. També estem al límit de la captació de turistes. Prop de deu milions el 2024.
El model econòmic basat en el turisme és intensiu. Deu milions de turistes i prop de 90.000 habitants requereixen un ús brutal dels recursos. Tant de mà d’obra com naturals. Mirem cap a un altre costat però a l’Andorra dels 87.000 actuals ja hi ha milers compartint pis sense ser família ni amics i vivint en habitacions. Potser cal recordar que s’estan llogant habitacions amb lliteres perquè hi cohabitin quatre persones. Si no s’hagués produït aquest fenomen ja hauríem col·lapsat. No hi ha prou habitatge ni per als actuals residents perquè, per molt que es parlés dels pisos buits, resulta que sense ocupar hi ha només uns centenars d’habitatges. Ara mateix ja farien falta com a mínim cinc mil.
Canvi de models
O canviem el model econòmic o canviem el model de captació de mà d’obra. O reduïm la dependència del turisme que necessita ingents quantitats de mà d’obra o els nous treballadors han de viure fora d’Andorra. Aquest segon model és el de tots els microestats ‘rics’ a Europa: Mònaco, Liechtenstein o Luxemburg. Aquí, però seguim amb la ‘xuleria’ de voler inventar la sopa d’all.
Jo soc partidari de canviar els dos. Potenciar d’una vegada la diversificació econòmica que ens continuem carregant un cop rere altre. Majoritàriament per aquest vessant caïnita. Per exemple, Grífols. Però hi ha desenes. O tenim una petita ‘indústria’ d’alta gamma o seguim com fins ara.
El segon gran repte és obrir-se a les comarques veïnes. Disparar el nombre de transfronterers que no necessiten habitatge a Andorra. Només quotes per a qui visqui a les zones adjacents. Pactar amb el Govern d’Espanya i la Generalitat un transport directe entre la Seu i Sant Julià. Aconseguir del país veí que els fronterers no hagin de ser tractats en l’entrada i sortida com la resta que creua la duana en qualsevol dels dos sentits. Cal evitar un col·lapse permanent de vehicles.
El tacticisme d’alguns polítics, la incapacitat analítica d’uns altres i la inacció de la resta fa que tot això sigui un brindis al sol. Com amb les pensions, fins que no estigui tot a punt de rebentar per excés de gent no es farà res.
Jo estendria el problema que ja teniu a Andorra, també a Catalunya. L’espai és el que és però volen arribar als 10 milions, quan la realitat és que n’hi hauria d’haver 4.
Molta sort companys andorrans, però crec que ho teniu millor que Catalunya, pel simple fet que teniu soberania absoluta. És qüestió de fer creure als que remenen les cireres del vostre país.