El fet que els salaris d’Andorra no estan adequats al nivell de vida no és cap novetat. Com a mínim és clar des del 2023 quan va esclatar el doble boom. Arribada massiva de residents d’alt poder adquisitiu com els youtubers. Desembarcament massiu d’immigrants sud-americans per ocupar els llocs de treball d’Andorra. La immigració de la UE ha desaparegut virtualment al Principat perquè els salaris no compensen el cost de la vida. Per als sud-americans, però encara que no digui una situació ideal és molt millor que la que tenien en els seus països d’origen.
Aquesta realitat ha portat a una situació paradoxal. Gent que té feina a temps complet és pobre perquè no arriba a final de mes. El principal problema, evidentment, és l’habitatge. El salari més habitual a Andorra és entre 1.700 i 1.800 euros, tenint en compte que bona part dels empleats es venen un dels dos dies de festa setmanals. El salari més habitual real està al voltant dels 1.600 sense comptar els extres.
Compartir habitació i precarietat
Milers de persones estan pagant en 300 i 600 euros per tenir o compartir habitació. La pràctica totalitat són immigrants sud-americans. Només entre argentins i colombians són ja més del 5% de la població, sense tenir en compte aquells que hagin pogut entrar perquè tenen un avantpassat italià, per exemple, i disposen de passaport comunitari.
La jugada ha estat mestre per part de l’empresariat d’aquest país que ha pogut portar una allau de mà d’obra barata per maximitzar els beneficis. El problema, però és per l’Estat que té milers de persones en unes condicions al límit. Com tot a la vida, només cal que vagi passant el temps i els milers d’immigrants es trobin ‘assentats’ perquè comencin a reclamar. I amb tot el dret del món. Els éssers humans no som mercaderia i l’Estat ha de garantir que tothom tingui unes condicions de vida i habitatge digne. Crec que s’hauria d’aturar de forma gairebé total l’arribada de nous immigrants, però als que ja hi són se’ls ha de reconèixer exactament tot al que tenim dret la resta.
Què passarà?
Un element complicat serà el reagrupament. Govern va fixar un mínim d’ingressos que fa impossible per a la pràctica totalitat dels immigrants poder portar a les seves famílies. Estem en el mateix escenari. No es podrà tenir eternament a milers de persones separats de les seves famílies. El símptoma, a més, és molt clar. Com arriben molts més immigrants homes que dones, Andorra ja ha passat el país més ‘masculinitzat’ d’Europa i potser del món. Hi ha més d’un 10% de diferència entre homes i dones. I si agafem la franja d’entre 15 i 64 anys la diferència és de gairebé un 11%: 33.842 homes i 30.404 dones. Aquesta distància, única al món, és un problema real que anirà en augment si continua el flux d’immigrants.
Realment, només hi ha tres escenaris. El primer és que el panorama canviï i apugin els salaris i els lloguers siguin menys cars. Lamento anunciar que no hi ha cap indici que això pugui produir-se a mitjà termini a menys que arribi una crisi de cavall. I amb una supercrisi, la gent hauria d’acabar marxant.
El segon és que els milers d’immigrants que han arribat en els últims anys vagin marxant a mesura que no els deixin reagrupar i s’afartin de viure en la precarietat. Si l’Argentina reneix econòmicament en els propers anys l’èxode pot ser massiu i de cop. O marxar a algun altre lloc i ‘començar de nou’.
El tercer, i més preocupant, és que un cop els nouvinguts ja se sentin ‘d’aquí’ i, per tant, amb aval per ‘protestar’ arribi un esclat social. De moment, les guerres reivindicatives no van amb la majoria d’ells. En les manifestacions per a l’habitatge el nombre d’immigrants sud-americans va ser ínfim.
Si algú es pensa que el plantejament és alarmista, catastrofista o utòpic que tanqui els ulls i durant uns minuts imagini com és una d’aquestes vides en precari i veure com passen anys i anys sense solució a la vista. Quina de les tres opcions agafaries?
El Raonador del Ciutadà Xavier Cañada ha detectat un increment de la ràbia i l’enuig entre les persones que es queixen.