Per què no es demana als electors andorrans firmes per exigir el referèndum?

La maniobra per tenir presència política és evident quan els impulsors no han cercat signatures d'andorrans majors de 18 anys i portar-les al Consell

Imatge de Change.org / Change.org

Imatge de Change.org / Change.org

La recollida de signatures impulsada a Change.org per reclamar un referèndum sobre l’acord d’associació amb la Unió Europea és una acció política evident. Ho era des del primer moment. Respon a un únic objectiu. Hi ha formacions polítiques de dreta dura que van créixer a l’escalf de l’oposició a l’acord amb la UE.

La pedrada estava ben tirada. L’electorat andorrà sempre ha estat majoritàriament conservador, com és (o era) habitual en les zones de muntanya amb societats més tancades. La dreta extrema mai s’ha obert pas. Fins ara. Per fer-se espai dins l’electorat hi ha formacions que van veure, amb bon ull, que la meitat, o potser una majoria mínima, d’electors estan contra l’acord.

Mentre l’acord va estar damunt de la taula la dreta extrema va capitalitzar aquest suport perquè Concòrdia sempre s’ha oposat amb la boca petita. Alguns dels principals actors de la formació són descaradament favorables a l’acord. I precisament aquest ‘resultadisme’ de Concòrdia, volent captar part d’aquest vot, estic segur que li acabarà passant factura.

Durant mesos, el discurs antiacord va monopolitzar tertúlies, titulars i posicionaments polítics. Però a mesura que el debat s’ha anat refredant i altres preocupacions —com l’habitatge, la saturació urbanística o el cost de vida— han passat al davant, alguns actors polítics han quedat clarament desinflats. I és aquí on reapareix la bandera del referèndum com a instrument perfecte per intentar recuperar centralitat, tensió política i protagonisme públic.

Govern ha sortit de la rostidora

Amb Govern va passar exactament el contrari. La demencial campanya de comunicació per donar suport al referèndum passarà als llibres d’història. Identificar Govern amb el sí va aconseguir una àmplia majoria en contra. Se sumaven els contraris a l’executiu amb els que rebutgen l’acord.

I a hores d’ara encara s’identifica així. Aquest és el motiu pel qual el referèndum està mort. Com a mínim aquesta legislatura. Precisament la defunció del referèndum ha fet revifar Govern. Ha sortit de la rostidora diària en què ell solet s’hi havia posat.

Aquest escenari és la tomba per la dreta dura. Com un mag de creuer s’ha tret de la màniga una carta per tornar a posar el debat damunt de la taula. Exigir un referèndum a Govern. S’equivoquen. Les exigències les haurien de fer a la UE que és qui va decidir que els parlaments dels 27 l’havien de ratificar.

Portar a referèndum un text que ha de passar el filtre de 27 països és simplement demencial.

L’estratègia és recollir milers de signatures per posar-les damunt la cara de Govern. Exigir la consulta perquè una quantitat brutal d’electors el volen.

El problema és que el mecanisme escollit per demostrar aquest suposat clam popular és profundament qüestionable. Fer una petició a Change.org per exigir un referèndum nacional té més valor simbòlic que democràtic. Bàsicament perquè “no existeix cap control real sobre qui firma, des d’on firma ni quantes vegades ho fa”. Pot signar-hi algú que no viu a Andorra, algú sense dret a vot o, directament, una mateixa persona diverses vegades amb correus diferents.

Cap eina de control

I això converteix la iniciativa en una eina de pressió política i mediàtica, però no en una demostració seriosa de suport ciutadà. Perquè una cosa és defensar legítimament un referèndum i altra és intentar construir artificialment la sensació d’una mobilització massiva amb un sistema que “no garanteix ni identitat, ni cens, ni validesa democràtica mínima”.

La contradicció és evident: es reclama més “democràcia” utilitzant una plataforma privada internacional sense cap mena de verificació electoral. Una mena de “referèndum low cost” on el recompte és impossible d’auditar i on el titular acaba sent molt més important que la fiabilitat del resultat.

En el fons, la qüestió no és si hi ha d’haver o no referèndum. El debat legítim és un altre: si es pot presentar com a “clam popular” una campanya basada en signatures digitals sense control, sense cens i sense garanties. Sobretot quan coincideix, casualment o no, amb el moment en què alguns espais polítics necessiten desesperadament tornar a existir mediàticament.

El pitjor de tot és que es tracta d’una maniobra tramposa. Si realment es vol exigir un referèndum que demanin signatures als electors. Si obtenen 3.200 podran presentar una iniciativa legislativa popular per forçar el referèndum. A major abundament, si aconsegueixen que firmi el 50% del cens jo també signo i exigeixo públicament un referèndum.

Però per algun estrany motiu aquesta iniciativa no l’han engegat quan saben tots ells que és l’única que pot tenir credibilitat.

Exit mobile version