Quan em vaig llegir el sumari de Landstreet, fa set anys, es podia constatar que BPA havia creat una ‘caixa B’ fora de la comptabilitat del banc i amagada dels organismes de supervisió per poder pagar en negre i en secret. Es pagava prescriptors per portar clients, alguns de dubtosa reputació. I després per compensar als empleats i directius fidels que col·laboraven i participaven de tot el muntatge amb els clients sud-americans que portaven diners d’origen criminal. Josep Antoni Rivero, Josep Lluís Rivero, Pablo Zaplana, Santiago de Rosselló… tots ells han cobrat quantitats de sis xifres en negre de la caixa B sense que els seus companys a la BPA ho sabessin. I Xavier Mayol set xifres.
L’aute de processament de Landstreet, m’ha sobtat perquè a tot el que jo considerava important no se li fa massa cas. Només ho citen gairebé de passada. La batllia s’ha centrat en l’espoli que va fer Joan Pau Miquel de desenes de milions d’euros a BPA, amb la connivència dels Cierco, a través de Landstreet sent ell el principal beneficiari. M’han sobtat dues coses.
Una operativa criminal digna d’un tebeo de ‘Mortadelo y Filemón’
La primera és que Joan Pau Miquel creés una operativa criminal digna d’un còmic de ‘Moratedelo y Filemón’ per espoliar el banc que ell mateix dirigia. Quan estàs emportant-te il·legalment milions i milions d’euros d’un banc creia que com a mínim l’estructura pel frau havia de ser impecable. Resulta que aquí hi ha factures pagades abans de ser emeses, dues factures pel mateix concepte, dates equivocades, números erronis… i la joia de la corona: tenien previst que l’espoli fos tan bèstia que tenien factures que mai es van arribar a cobrar. Total, només han trobat factures fetes per la ‘caixa B’ a BPA no cobrades per valor de 14 milions d’euros. Amb la pasta que estaven desviant no podien tenir una mínima cura amb les formes?
M’ha cridat l’atenció que Miquel s’autopagava per portar clients a BPA quan ell era el CEO de BPA. Com ho feia? Hola, soc Joan Pau Miquel, comissionista per presentar clients a BPA, i et presento a Joan Pau Miquel, conseller delegat de BPA?
Algú m’ha preguntat com es podien inventar factures de, per exemple, un milió d’euros amb un concepte tan genèric com ‘asesoramiento centroamérica’. Doncs perquè tots els grups de blanqueig com els veneçolans, Odebrecht i tota la resta que operaven a través de BPA feien el mateix. Era marca de la casa del banc dels Cierco. Contractes d’assessorament de societats pantalla sense cap a activitat a societats sense cap activitat. Un subornador fa un contracte per 5 milions de dòlars (n’hi ha encara de més import) a un subornat que li ha de concedir la construcció d’una central hidroelèctrica en un país sud-americà per 300 milions de dòlars. Fa un paper on posa Factura 001 ‘asesoramiento energético’ importe: 5 millones. I ja està. Amb això com a justificant li passa la ‘pasta’ del seu compte de BPA al compte a BPA del polític. Els milions de dòlars s’envien, per exemple, als Estats Units per comprar-se una casa a Miami. El mateix sistema d’assessoraments ficticis és el que van utilitzar per espoliar a BPA.
El gran dubte
Havent-me llegit més de 100.000 folis dels sumaris BPA tinc molt clar perquè Joan Pau Miquel va fer el que va fer. Era una persona ‘normal’ i ara és multimilionari. Ha garantit que els seus nets i possiblement besnets estiguin en una elit benestant. I s’ha de pensar que hauria passat si els americans no s’afarten que els jerarques chavistes o els polítics mexicans s’estiguessin rient a la seva cara blanquejant en dòlars enormes fortunes d’origen il·lícit. La jugada li hauria sortit bé i mai hauria sentit parlar de la ‘caixa B’. Té part de la fortuna fora d’Andorra i la va posar al nom de la dona i els fills.
El dubte que em ronda des de fa un parell de dies és perquè els Cierco van ajudar i cooperar en el desviament de desenes de milions d’euros. Ells tenien el 75% de l’entitat. Hi havia mil maneres de compensar Miquel pel que l’haguessin de compensar, si és que l’havien de compensar. Però ajudar a espoliar el teu propi banc? Suposo que els meus dubtes no són gran cosa comparats amb la cara que se’ls hi deu haver quedat als petits accionistes.
