Andorra és actualment una màquina de generar ingressos. Bàsicament perquè l’economia no para de créixer i el ritme d’arribada de gent benestant, tant passius com empresaris, sembla no tenir aturador. Això comporta que per al 2026 el pressupost sigui de 750 milions d’euros. El pressupost del 2019, abans de l’inici de la pandèmia i del boom econòmic, era de 440 milions.
Un salt d’ingressos sense precedents
D’on han sortit els 300 milions “extra”? Bàsicament de l’arribada massiva de nous residents benestants, tant passius com empresaris, i del creixement econòmic postpandèmia. La recaptació impositiva s’ha disparat.
Aquest salt brutal en els comptes de l’Estat hauria de servir per posar les eines que combatin els dos principals problemes actuals i futurs del Principat. Hi ha dues infraestructures que són vitals per al futur i que, sense elles, el panorama és força complicat. El primer és assumir que la falta d’habitatge, la superpoblació, el col·lapse circulatori, el col·lapse de la sanitat i la limitació de recursos configuren el gran repte de la dècada vinent.
Andorra té un present brillant i un futur incert. El creixement sostenible és innegociable per les dimensions del país. Però fins i tot el creixement amb seny necessita factors externs. És peremptori mantenir la qualitat de vida, el medi ambient i evitar la construcció desmesurada. I l’Andorra del futur té com a objectiu imperatiu augmentar la interrelació amb els territoris veïns, exactament igual que la resta de petits països europeus amb un model econòmic d’èxit: Liechtenstein, Luxemburg o Mònaco.
Connexions estratègiques amb els territoris veïns
La comunió amb l’Alt Urgell i l’Arieja s’ha de plantejar com un win-win. La capacitat de generació de riquesa ha de revertir també en les comarques properes i ajudar que incrementin de forma important el seu PIB, la qualitat de vida i els serveis. Només hi ha un camí: establir una infraestructura per cada banda que connecti directament amb l’Alt Urgell i l’Arieja. Tramvia o transport segregat fins a la Seu d’Urgell i allargar la línia fèrria de l’Hospitalet-près-l’Andorre fins al Pas de la Casa.
Els residents a Andorra han de poder, per exemple, comprar-se un pis. És molt poc encoratjador per als ciutadans d’un territori saber que mai podran ser propietaris perquè el nivell de preus ja és estratosfèric respecte a la majoria de salaris i tot apunta que continuarà disparant-se perquè cada vegada hi ha menys terreny i més restriccions per concedir nous permisos.
Andorra ha de col·laborar en aquest creixement en serveis, qualitat de vida i augment del PIB gairebé entenent-ho com una inversió indirecta en el propi territori. La part de treballadors que vulguin, pel motiu que sigui, viure als territoris veïns —com passa a bona part del planeta— han de tenir facilitats per desplaçar-se diàriament a la feina.
El risc de gastar el marge actual
Els centenars de milions que estan arribant —i que arribaran— en recaptació impositiva s’haurien de centrar en les infraestructures que permetin aquest salt en la interrelació. A més, cal una ingent tasca de negociació amb els estats veïns per establir mecanismes que facilitin el pas fronterer dels treballadors que visquin fora i treballin a Andorra.
Hi ha la sensació que els diners s’estan destinant en bona part a partides que no només no ajuden de cara al futur, sinó que poden complicar-lo. Apujar el sou de forma generalitzada als funcionaris prop d’un 30% de mitjana en els últims tres anys és una mesura electoralment potent, però econòmicament discutible. Haver incrementat la despesa fixa en aquesta partida comporta un compromís in aeternum que obligarà a destinar cada vegada més milions “extra”. Si baixa la recaptació, caldrà retallar altres partides. El mateix passa amb les despeses de funcionament.
Ens estem menjant el “plus” econòmic sense tenir cap garantia que aquest ritme de recaptació es mantingui. Si la superpoblació continua com a escenari més plausible, si es perd qualitat de vida al ritme actual i si el col·lapse circulatori i de serveis com el sanitari es manté en aquesta legislatura, bona part d’aquests grans aportadors a les arques públiques difícilment voldran mantenir la residència.
Si es recapten 300 milions més que fa cinc anys, s’ha d’engegar ràpidament la negociació per al tramvia i el tren. De passada, s’evitarà l’extrema fragilitat derivada de tenir només una carretera —d’un carril per banda— per sortir d’Andorra cap als països veïns. El Pas de la Casa (30% del PIB) i la situació actual en són el pitjor exemple. La caiguda d’ingressos i les aportacions extra que caldrà fer reduiran la capacitat econòmica de l’Estat… i el marge d’actuació s’esgotarà ràpidament.