Ladislau Baró fa consens en el bloc de dretes, però voldrà ser candidat?

Ladislau Baró era ‘l’esperança blanca’ del ‘centre-centredreta’ en la batalla del 1997 quan s’havia de dirimir, com a Jocs de Trons, qui era la força política dominant durant la propera dècada. La inestabilitat postconstitucionals amb atomització de forces (fins a set grups nacionals o parroquials tenien consellers generals després dels comicis del 1993) havia de donar pas a una estabilització imprescindible. Baró liderava un Agrupament Nacional Democràtic que havia tingut a Òscar Ribas com a cap de Govern el 1993, però al que les forces suposadament progressistes li van fer el llit. Ribas va plegar i les dretes liderades pels Liberals, en minoria parlamentària, van passar a governar.

El 1997 Baró era clarament el candidat més capacitat per liderar la transició postconstitucional. Però era una missió impossible. La ceguesa política i els comptes pendents van impedir una candidatura única de centre-progressisme. Els liberals van saber atreure els partits parroquials dretans sota unes mateixes sigles i van guanyar ‘de carrer’. La màgia del sistema electoral andorrà havia fet la primera gran aparició. Forné va obtenir 3.543 vots per 2.374 de Baró, 1.471 de Jaume Bartumeu i 993 de Vicenç Mateu.  Les altres llistes, que en bona lògia electoral hauria d’haver fet un bloc com la dels liberals, sumaven prop d’un 50% més de vots que la de Forné. Prop de 5.000 a 3.500.  En consellers, però 18 a 10 per als Liberals.

Els liberals van aconseguir 18 consellers i majoria absoluta. La màgia del sistema electoral. Com no van pactar, les tres altres tres llistes no havien presentat candidatura ni a Canillo ni a la Massana. Amb una llista unitària al davant, més enllà segurament de no ser la llista més votada, els liberals haurien perdut Escaldes (inici de la brillant carrera de Toni Martí elegit aquell 1993 per primer cop al Consell) i Andorra la Vella. A la capital va ser impactant. Va guanyar per sorpresa Sussagna Arasanz (a qui juntament amb Jordi Torres i Simó Duró haig d’agrair que em fessin mil classes de política andorrana) quan les tres llistes opositores doblaven literalment la dels liberals.

L’hecatombe d’aquests partits opositors va portar a una posterior unificació que no va reeixir. Van sortir dues forces (centre i esquerra) de les quals només sobreviuria el Partit Socialdemòcrata. Baró va apartar-se elegantment de la primera línia. La majoria d’andorrans que seguien la política als anys 90 van poder contemplar com els personalismes i les ‘vendettes’ havien frustrat que al millor preparat per guiar la nau postconstitucional no li fos concedit el timó.

El retorn

Al 2009 va tornar per integrar l’experiment del ‘grup reformista’ nascut de les cendres de la desfeta liberal com a alternativa a Bartumeu i el PS. Com el líder socialdemòcrata guardava a les butxaques comptes pendents des que els andosins van veure passar romans i cartaginesos a les guerres Púniques, el govern progressista no va aguantar ni mig mandat.

Si Bartumeu va ser el principal culpable de carregar-se una aliança antiliberal el 1997 ho va compensar de sobres posteriorment. És l’arquitecte de la gran aliança del 2011. Va aconseguir la major mobilització política de l’era moderna al Principat. No importava els orígens o els antecedents. Tots es van aplegar contra ell. I neix Demòcrates per Andorra amb un triple lideratge inicial. Representant a la dreta Toni Martí, al centredreta Ladislau Baró i al centreresquerra Jordi Cinca. Baró i Cinca van acceptar deixar el lideratge a Martí. I Baró va ser president del grup parlamentari dues legislatures.

Després de quatre anys mirant-s’ho des de Laurèdia, tot i que mai massa lluny del cuquet polític, va tornar a primera línia com a ministre d’Educació i Relacions Institucionals. Crec que la seva màxima aspiració era i és trobar un encaix amb el Vaticà pel tema de l’avortament i així garantir mil anys més de Coprincipat. Tant de bo ho tanqui.

Ara

A dia d’avui, Ladislau Baró és el candidat que fa més consens entre els demòcrates per liderar la candidatura el 2027. No tinc clar que accepti. Ser el primer executiu de l’empresa no ha estat mai el seu fort. És més un think tank unipersonal. Però una vegada que s’hi posés estic convençut que serà tan bon executiu com els millors que hem tingut.

I per què crec que no acceptarà?

Primer. Pacte electoral. Baró, a diferència de la major part dels seus companys de partit, té calculadora política andorrana a l’ADN. Li ve de sèrie com els airbags dels cotxes. Sap que cal crear un gran bloc de dretes, però al mateix temps hi ha una força de dretes que no podrà incorporar anomenada Partit de Carine Montaner. I sap si a Montaner li sona la flauta i és capaç de trobar gent amb cara i ulls per a les territorials, pot fer que el bloc d’esquerres guanyi tres territorials.

El bloc de dretes garantiria a l’actual majoria tres territorials. I ja veurem que passa a Ordino. O sigui, amb les enquestes, tenim Dretes (5 nacional més 6 parroquial), Esquerres (6+6), Carine 3 i a Ordino volen 2.

Sigui quin sigui l’escenari resultant d’aquesta realitat Montaner seria necessària per governar si manté els tres consellers que li donen les enquestes. És cert que si la laurediana continua desbarrant amb la defensa de l’Andorra dels 120.000 habitants no la votaran ni els empresaris que es pensa que està ajudant amb aquest posicionament que ens aboca al col·lapse. Ni la ultradreta de Vox que es vol instal·lar socialment i políticament a Andorra per garantir-se que no hi haurà lleis d’odi antiyoutubers o augment d’impostos, ara que ja ho està econòmicament, vol una petita Bangladesh als Pirineus. Deu haver recuperat els assessors que tenia Govern quan va decidir allò d’expropiar temporalment els pisos buits.

Si Baró no veu l’escenari molt favorable no hi anirà. Després del 1997crec que abans de tirar-se a la piscina demana tres socorristes, vuit flotadors, dos furgos del SUM i tres especialistes asiàtics en reanimació.

Dos esculls importants

Aquest és només el primer escull. Hi ha dos més en cas de triomf. El primer és l’Acord amb la UE. El proper Cap de Govern haurà de gestionar el rebuig a Europa. Ni hi haurà referèndum ni se l’espera. El rebuig tàcit o explícit a Europa obre un futur absolutament incert. Pot ser que ens quedem com estem o que ens rebentin el model fiscal i econòmic i tornem al 2009. Entre aquest blanc i aquest negre hi ha tota una gamma de grisos que serà on segurament ens mourem. No sé si a Baró li ve de gust conduir el cotxe per aquesta carretera ignota.

El segon és BPA. Qualsevol que ocupi el lloc de Cap de Govern passa a ser la diana en el punt de mira dels francotiradors mediàtics interns i externs a sou. Difamacions, insults, seguiments, coaccions… ell i el seu entorn. Que li preguntin a Toni Martí que ni el deixen descansar en pau o a Xavier Espot. O a Jordi Cinca, David Moynat, Canolich Mingorance, Alfons Alberca, Carles Ensenyat….  i tot aquell del que s’ha pensat que fent-li mal comportava disminuir la càrrega criminal acumulada en les causes a la Batllia.

Davant d’aquests reptes majúsculs és una de les poques persones d’aquest país de les quals no pensaria “out of his league” o “muita areia pro seu caminhao” si decideix donar el salt. I més important. Si tot està tan igualat com es preveu i amb un panorama d’extrema incertesa potser caldrà arribar a un Govern de coalició amb Concòrdia. I aquí ningú pot discutir que és, amb molta diferència, el més indicat per poder tancar un pacte pel futur del Principat d’Andorra.

Tot i això, si accepta el repte serà per a mi una sorpresa majúscula.