‘La massiva de mà d’obra immigrant a baix cost convertirà Andorra en un estat assistencial?”

M’ha sobtat escoltar el líder del PS, Pere Baró, queixar-se que Demòcrates per Andorra, Govern, està convertint Andorra en un estat assistencial. I m’ha sorprès perquè aquest mateix atac és el que dirigeixen Vox i PP contra el Partit Socialista Obrer Espanyol i el president Pedro Sánchez. Baró té i no té raó, com el gat d’Schrödinger, perquè les característiques del Principat són molt particulars i gens comparables a les dels països veïns.

El cost de la vida a Andorra, especialment per l’habitatge s’ha disparat en els últims anys. També és cert que Espot ha apujat un 50% el sou mínim des que va arribar a Govern fa prop de sis anys. Però, els 1.447 euros continuen sent insuficients per a una ‘vida digna’ a Andorra, especialment pel cost de l’habitatge. Els milers d’immigrants sud-Americans que han arribat en els últims anys són les principals ‘víctimes’. Com s’ho fan? Doncs vivint cinc desconeguts en un pis, compartint habitació i comptant fins a cada euro que es gasten.

Jo no crec que Andorra sigui un estat de ‘paguetes’ perquè ni tan sols té un subsidi d’atur similar a la de la pràctica totalitat de països. Però porta el camí de convertir-se en un sense tenir cap voluntat. Per què? Doncs perquè és inexorable que s’acabin multiplicant les ajudes o ‘paguetes’, com despectivament les anomenen els detractors, quan una part cada cop més important de la teva població té uns ingressos per sota del cost per gaudir d’una vida ‘de mínims’ a Andorra.

Mà d’obra ‘low cost’

El model intensiu turístic necessita tants recursos humans que hem entrat en una dinàmica de fer arribar ‘mà d’obra barata’ per seguir fent rodar el molí. dels beneficis. I als preus que paguen els empresaris, en general, no vindran de països de la UE. Sud-Amèrica ha estat la porta al paradís empresarial de gent disposada a cobrar una xifra absolutament insuficient per viure amb dignitat a Andorra. Paradoxalment, estan molt millor que en els seus països d’origen, però hem de garantir que puguin viure amb els estàndards de qualitat de vida del Principat i, si no, no haver-los portat o no haver-los deixat entrar.

Lamento repetir-me més que l’all. Tot i que és predicar en el desert. Si tu portes milers i milers de persones que venen a cobrar 1.500 euros al mes (una mica més perquè renuncien a festes) l’empresari està gaudint del benefici generat i socialitza les ‘pèrdues’ que es generaran. Com? Doncs la part que guanya de més per pagar salaris no adaptats a la realitat d’Andorra és la que haurà de compensar l’Estat amb les ‘paguetes’ a posteriori.

Bona part dels milers que han arribat en els últims anys estan o estaran en bona part dins dels llindars mínims per rebre ajudes de l’Estat. I de reagrupar. La tàctica-trampa d’haver posat un llindar molt alt d’ingressos per poder portar a Andorra als familiars durarà el que durarà. Ja saben: un immigrant vol reagrupar la parella ha de cobrar 2.900 euros al mes i si vol portar un fill ja estem en 4.000. La xarxa de protecció per aturar una allau de reagrupaments durarà el que durarà. Tot i que a curt termini, dubto que ni Concòrdia ni el PS, encara que governin, entrin a obrir la capsa de Pandora.

Una ruta incerta

Els anys passen pels immigrants i els terminis de carència que es puguin posar per limitar els seus drets s’acaben. I només faltaria. Han de tenir els mateixos drets que la resta. Per a mi, el principal problema d’aquest país no és ni l’acord amb la UE ni l’habitatge. Considero que modificar el model econòmic i migratori és molt més important. Estem afavorint un sistema que devora recursos humans, material i mediambientals, és el principal factor que provoca la crisi de l’habitatge i l’acord amb la UE, per molt que diguin, no canviarà res ni a millor ni a pitjor d’aquest escenari.

La població d’Andorra era de 80.000 persones el 2023 quan va esclatar amb intensitat el problema de l’habitatge. Ara superem els 87.000. Govern invertirà una burrada de milions, i em sembla una mesura necessària i correcta, en tenir habitatge públic per posar lloguers assequibles. El programa de Govern espera arribar als 350 pisos el 2026 i 500 al 2027. No soc un expert en càlcul, però això suposa habitatge per a abastir les necessitats de 1.500 persones. Aquí faré d’Oracle de Delfos. Quan ja s’hagin entregat els 500 pisos estarem en uns 91.000 habitants mínim amb la tendència actual. Els pisos buits de la teòrica expropiació temporal no arriben a cent en tot el país i cal veure si finalment s’aconsegueixen unes desenes. Haurem tardat quatre anys i una part important del pressupost de l’Estat en aconseguir habitatge assequible per a menys del que es creix en un sol any.

Sense nous pisos a lloguer del privat

Pisos de nova construcció per a lloguer assequible? Quimèric. Amb la intervenció de Govern en el mercat de lloguer no només entra cap pis nou al mercat ni ningú construeix habitatges per arrendar, sinó que una part de propietaris intenta com sigui treure els que tenia. Per rematar la situació, els comuns estan prohibint en general noves construccions i anem ca a plans d’urbanisme més restrictius que encariran encara més el mercat de venda i de retruc el de lloguer.

La tendència marca un camí clar cap a un estat que haurà de multiplicar els recursos destinats a ajudes si no vol trobar-se amb un veritable esclat social. Si l’executiu del moment opta per multiplicar els impostos es carregarà el model econòmic. No vull ser alarmista. Milers dels que comparteixen habitació arribarà un moment que ja se sentiran ‘prou d’aquí’ per protestar. I serà comprensible perquè és inherent a la condició humana.

Estem en una posició d’escac a mitjà termini que està amagada pel creixement econòmic i l’indiscutible èxit del model que ha portat Andorra a la prosperitat més gran de la història. Arriscar-se a transformar un model que va ‘com un tiro’ o aguantar amb un increment exponencial de les ajudes i a veure què passa? Una dicotomia perversa.