Els demòcrates s’han tornat a posar voluntàriament dins la rostidora. Però aquesta vegada no és una rostidora qualsevol. És una de doble cara. D’aquelles on et cremes tant si mires cap a una banda com cap a l’altra. Ja estan agafant color fortet. Si la legislatura s’allarga fins a l’abril i no canvien de rumb, tot apunta que arribaran ben socarrats.
El problema és que hi han entrat sols, sense necessitat, en el pitjor moment possible i amb dues qüestions explosives: l’habitatge i l’acord d’associació amb la Unió Europea.
Ben torrats per dalt. L’ésser humà té una gran capacitat per oblidar males experiències. I sembla que a Govern li ha passat exactament això. Durant un any i mig van estar contra les cordes perquè la majoria de l’electorat no volia l’acord d’associació. O com a mínim no volia l’acord que hi ha damunt la taula. Algú s’ha molestat en mirar les seves pròpies enquestes?
Encara no han entès res
Del rebuig a l’acord és en gran part responsable la campanya de comunicació nefasta per part de l’executiu. Govern mai va entendre què estava passant. Dubto que en aquests moments del partit sigui capaç de veure la realitat. L’executiu va decidir agafar la bandera de l’acord i plantar-se sol davant de tothom, sense deixar protagonisme real als sectors econòmics, empresarials o socials que teòricament havien de ser els principals beneficiats. I no són sospitosos d’interessos ocults. El resultat és que avui molta gent no diferencia entre “Govern” i “acord d’associació”. Tot ha quedat fusionat dins el mateix paquet polític.
Govern sosté que la signatura de l’acord d’associació no comporta la seva ratificació
Govern manté el calendari previst per a l'acord d'associació amb la Unió Europea. El ministre portaveu, Guillem Casal, respon d'aquesta...
I aquí és on apareix la gran trampa. Els que no volen l’acord i els que simplement no volen aquest executiu han acabat unint-se emocionalment dins el mateix bloc. I mentre això passava, els agents lliures de les xarxes socials han dominat completament el partit. Amb discursos apocalíptics sobre una Andorra convertida en Barcelona amb delinqüència desfermada, immigració infinita, empreses estrangeres devorant el mercat local i negocis andorrans obligats a tancar.
Un relat exagerat? Probablement sí. Però ha quallat. I ha quallat perquè Govern no ha estat capaç de fer una cosa elemental: que fossin els sectors econòmics i comercials els que lideressin públicament la defensa de l’acord. En lloc d’això, tota la pressió política va recaure damunt dels demòcrates.
La por de ser com la Barcelona actual
La immensa majoria de l’electorat no té la certesa que amb l’acord ens convertirem en l’actual Barcelona. Tampoc té clar que realment obtinguem més beneficis que perjudicis. Davant el dubte la condició humana té tendència a la prudència. Millor ens quedem com estem i d’aquí a uns anys, si ho veiem clar, ja veurem que fem.
No deixa de ser irònic que la mateixa prosperitat que ha arribat amb el model econòmic d’èxit creat i gestionat pels demòcrates sigui el principal escull perquè la gent doni suport a l’acord que promouen els demòcrates.
I les conseqüències es van veure immediatament. Quan l’acord era el centre absolut del debat polític, la intenció de vot dels demòcrates es va desplomar. Després, amb els retards de la UE i la desaparició del referèndum a curt termini, el tema va perdre centralitat i les enquestes els van tornar a situar al capdavant.
La recollida de signatures no avançarà el referèndum: Govern confirma que primer ha d’aprovar-se l’acord
Govern manté el seu calendari per convocar el referèndum sobre l'acord d'associació amb la UE. La consulta ciutadana es farà després...
Però ara han tornat a caure exactament a la mateixa trampa. Han permès que l’acord torni al centre del debat. Just el que necessiten aquells que viuen políticament de convertir les eleccions en un plebiscit sobre Europa. La recollida de signatures per forçar el referèndum és la prova més evident que aquesta estratègia està funcionant.
Ben torrats per baix
I després hi ha la segona cara de la rostidora: la descongelació dels lloguers.
Amb l’habitatge han aconseguit una cosa gairebé impossible: enfadar al mateix temps llogaters i propietaris. Un èxit polític invers. Els inquilins perceben la descongelació com una pèrdua d’un dret adquirit. Perquè després d’anys amb contractes prorrogats i preus congelats, una part important de la població ja havia interioritzat que aquella situació era la nova normalitat. Que el pis prorrogat i el lloguer limitat formaven part d’un dret consolidat. I ara veuen que això s’acaba.
Però és que, simultàniament, els propietaris consideren que tot plegat continua sent una semicongelació encoberta. Hi ha contractes signats el 2014 que continuen atrapats en el temps. I ara, després de tot aquest temps, se’ls obliga a signar cinc anys més amb limitacions d’augment del 6% anual més IPC. L’efecte: propietaris venent els pisos perquè no els surt a compte mantenir-los llogats amb l’escenari que planteja la nova llei.
El Sindicat d’Habitatge diu que la desregulació de lloguers és una “expulsió programada”
El Sindicat d'Habitatge ha denunciat que la desintervenció del mercat de lloguer representa, a la pràctica, una expulsió programada dels...
És a dir: Uns i altres consideren que la reforma sigui justa. L’executiu pensa que precisament aquesta suposada equidistància és la que acaba tenint més suports. S’equivoquen totalment. Com és un tema que afecta, ja sigui com a llogaters o com propietaris, a la majoria del cos electoral o als seus familiars directes opten per donar suport al partit que proposi una via que coincideixi amb la defensa dels seus interessos.
Incertesa i por, mals companys de viatge
I el pitjor no és això. El pitjor és la incertesa colossal, fregant la por, que s’ha creat. Perquè els canvis començaran al gener i les eleccions són a l’abril. És evident que si guanya un altre partit modificarà el sistema. És el més normal del món. Ho portarà al programa electoral i aplicarà el que hagi defensat. Però mentrestant propietaris i llogaters han de prendre decisions a cegues sense saber si el marc legal durarà tres mesos o tres anys.
El més coherent era convocar eleccions al desembre, funcionar uns mesos amb dotzenes parts, i que cada força política expliqués el seu model d’habitatge davant dels ciutadans. Votació popular. Qui guanya, aplica el seu programa. Això és la democràcia. El que no té cap sentit és aprovar un sistema de transició enorme quatre mesos abans d’unes eleccions on cap partit de l’oposició està d’acord.
L’efecte directe arribarà en intenció de vot. Probablement, el càstig serà més dur que fa dues enquestes. L’executiu s’entesta a fer la campanya als partits de l’oposició. Amb l’habitatge, una part de vots als partits de drets dura. Amb la UE vots derivació de vots a la dreta dura i a Concòrdia que, tot apunta, es menjarà l’espai electoral del PS. És normal. La tendència és donar suport a la formació que realment és alternativa de Govern.