Permetin-me una anècdota. La policia andorrana, els mossos i la guàrdia civil van fer un operatiu en un xalet el 2021 per detenir els integrants d’un grup que suposadament enganyaven en cursets en línia. Res ha quedat massa clar en aquest cas. I no estaria malament que algun dia els resolguin els dubtes.
Quan els agents anaven a entrar al xalet es van trobar un periodista als voltants que havia estat avisat, presumptament per algun policia andorrà, de l’operatiu. Veient la situació, la direcció de la policia va fer públic el comunicat que tenien preparat. Se sospitava que hi havia nou persones dins del xalet. El rebot monumental de les policies dels països veïns va portar a comunicar immediatament que s’havien detingut nou persones.
Però dins no n’hi havia nou, eren només sis. Tots els mitjans de comunicació van publicar nou detencions, tres per damunt de la realitat. La ‘bronca’ dins del cos va ser monumental perquè la imatge de la policia andorrana va quedar ‘tocada’ respecte a mossos i guàrdia civil. Quines conseqüències va tenir? Cap.
El cas l’irlandès de ruta demencial per Arinsal
El filtratge de dades i informacions sobre ciutadans i casos fa vuit anys que dura. Les diferents direccions del cos de policia, govern, fiscalia, batlles, magistrats… eren i són perfectament conscients. Si coneixen a qualsevol integrant d’aquest col·lectiu, li pregunten. Cada dia es produeix un o diversos delictes de revelació de secrets per part d’algun o alguns membres del cos. Fins i tot es va canviar la llei sobre el delicte de revelació de secrets per veure si s’espantava.
Això no va de capacitat periodística. La meva amb els anys ha quedat força minvada. Una cosa és recercar proactivament quan t’arriba un indici. En aquest cas és un servei de notícies directe per part d’algun o alguns policies que t’informa immediatament de tot el que passa. Ja em perdonaran. No té massa mèrit. Fa tants anys que passa que s’ha normalitzat. No fa ni ràbia ni enveja. Només vergonya aliena. I tristor pel 99% dels policies d’Andorra que fan una feina espectacular i han de suportar la revelació constant de secrets diària sense que la direcció o la fiscalia faci res.
Mira per on que el cas de l’irlandès de ruta demencial per Arinsal la matinada de diumenge m’afecta una mica. Va entrar a casa meva amb els meus fills a dins, em va deixar el pis ple de sang i la porta oberta. També va trencar la porta i el vidre del meu cotxe amb una barra de ferro. El cotxe, perdó, se me’n refot. No perquè tingui massa pasta sinó perquè la idea del que podia haver passat als meus fills per no haver tancat la porta amb les voltes de la clau em perseguirà la resta de la meva vida.
Orgull de la Pomorska
Realment m’importava fins fa tres dies ja ben poc que algun policia concret, i ell o ells sabran per què o a canvi de què, es dediqui a mirar el ‘parte’ de les intervencions de cada dia i ho passi. Quan interessa amb nom i cognoms. Vaig decidir fa temps que els periodistes d’aquest país, excepte els beneficiaris d’aquests delictes de revelació de secrets, som com la cavalleria polonesa. Els 250 homes i 250 cavalls de la ‘Pomorska’ van carregar amb les llances contra els pànzers alemanys que envaïen el seu país en l’inici de la Segona Guerra Mundial el setembre del 1939 (se non è vero, è ben trovato). Diuen que va ser el principi de la fi de la cavalleria com a unitat efectiva en els conflictes armats. Passats els anys, Polònia celebra cada any el valor del regiment suïcida. Jo i la resta de periodistes ja hem après de la inutilitat de carregar contra els pànzers. Em sap greu pels més joves que no poden competir, per intentar lícitament fer-se un nom, perquè la partida de les exclusives en ‘successos’ es juga amb les cartes marcades.
Vaig publicar diumenge a les nou de la nit l’incident amb l’irlandès perquè un mitjà de fora, però vinculat a gent d’aquí, no canviés la història per difamar-me. No seria el primer cop. L’autor dels fets no estava detingut. L’únic que hi havia eren denúncies a la policia, entre elles la meva. Doncs en una hora ja s’havia filtrat no només el fet sinó fotografies. O les havia passat algú de la policia o s’havia facilitat el contacte d’un dels denunciants per accedir a la història. Segur que algú donarà una altra versió terraplanista. Proves? Portem vuit anys i mai n’han trobat cap. Entenc que a cap policia li agrada investigar policies. Realment, i no ho dic irònicament, ho entenc. La seva vocació és la de protegir els ciutadans dels ‘dolents’ i no d’investigar companys que, al cap i a la fi, no han fet mal físic a ningú ni estan traficant.
Impunitat absoluta
Però encara faltava la demostració d’impunitat absoluta. Dimarts al matí he estat trucant, com en dies anteriors, per saber si ja havia estat detingut. Haig de posar una querella. Aquest home se’n pot tornar a Irlanda i llavors hauré de pagar jo tots els desperfectes. La policia aquest matí no podia dir res. Immediatament, he vist publicat no només que ja estava detingut sinó que els pares havien vingut aquí i han demanat pagar-ho tot perquè el seu fill pugui tornar a casa. Aquesta informació ja no és que només la tenia la policia, sinó que només uns quants membres del cos hi tenien accés.
Impunitat absoluta fins al punt de no poder esperar que tot el procés estigués judicialitzat per, com sempre, intentar fer creure que la revelació de secrets no ve d’algun o alguns policies.
Tenim un excepcional cos de policia com puc garantir després del comportament exquisit en aquest cas. Tenim una estructura interna de la policia, però que deixa indefensos tots els ciutadans d’aquest país. Tenim permanentment en risc la nostra intimitat, la nostra confidencialitat i el nostre honor. Tots i cadascun dels que vivim a Andorra estem exposats a què se’n violi un dels nostres drets més preuats perquè el cos és incapaç de tenir la més mínima cura per evitar la diària revelació de secrets. Diària.
PD: Ara a esperar la venjança, pensant que els implicats a partir de demà dedicaran bona part del seu temps a buscar-me fins a la talla dels calçotets i ja sap tothom com va això i el final que tindrà: game over pour moi. Com els Pomorska. Però ja sabeu com va això: la malentesa equidistància deriva en què els ‘dolents’ sempre guanyen. Algú ha de ‘pringar’ perquè una injustícia acabi encara que et passin per damunt. Que així sia i bon andorrà serè. Tampoc aspiro a gairebé res més.