“El nombre de sol·licituds rebudes enguany per treballar durant la temporada a Andorra és pràcticament el mateix que el de l’any passat”. Així ho assegura el ministre portaveu Guillem Casal en declaracions durant la roda de premsa posterior al Consell de Ministres.
Casal ha incidit que l’aplicació de l’Entry/Exit, que endurirà els controls a extracomunitaris a la frontera espanyola, no està afectant pràcticament el nombre de sol·licituds per treballar durant la temporada al Principat. Les xifres oficials que aporta són que només s’han entrat deu menys que durant el 2024.
Unes dades que el ministre ha recordat que no s’han pogut aportar abans perquè enguany s’ha avançat la dada per començar a entrar les sol·licituds. Una mesura que es va prendre per afrontar la nova documentació extra que ara han d’aportar els temporers, que han d’acreditar que van abandonar l’espai Schengen en acabar el seu darrer contracte laboral.
Pel que fa al percentatge de sol·licituds rebutjades, aquest continua baixant i ja se situa en el 16%, per sota de la barrera del 20% que es coneixia durant les darreres setmanes.
El ministre portaveu reflexiona, a partir d’aquestes dades, que la temporada d’hivern “no està en perill si continuem amb aquestes xifres”. Considera que la situació “és raonable” i recalca que continuaran vigilant.
Des de Govern neguen, per tant, la versió de part de la patronal de que no es podrà cobrir la temporada d’hivern arran del canvi que suposa l’Entry/Exit.













Tot arreglat..ja ho deia jo que no pasaria res, hosteleria esta acostumada a tenir l aixeta oberta sempre a preu baix.. per aixo sempre hi ha tanta rotacio de personal en aquest sector. En fi..començem!
Aniquilant el treballador autòcton per crear una economia 100% formada per personal “pastera”, temporal i amb el sou mínim.
Deuen controlar només el que els interessa controlar, perquè cada matí, entre les 8 i les 9 hores, quan passo pel Supermercat Escale per la part del darrere, està ple de grups de sud-americans que els porten allí mateix. Els passen llista al carrer, sense cap vergonya, i després els despleguen ves a saber cap a on. No són només homes: també dones.
A les obres, exactament el mateix. Arriba el vespre i un altre grup espera que els vinguin a recollir quan acaba la jornada. Però ara en tenim per tots els gustos: obres, hotels, restaurants, botigues… etcètera, etcètera.
El mercat de les rebaixes, del 2×1 i fins i tot del 3×1 està a l’alça, i crec que això ja va directament a aniquilar feines que requerien més formació.
També és molt curiós que, després de tenir problemes amb l’“exit/entry”, ara de cop i volta aparegui una tira de treballadors comunitaris, quan fins ara no n’hi havia cap.
Aquest país ja és tot un xanxullo i un entramat. Això no passa per casualitat: passa perquè a qui mana ja li va bé aquest desordre disfressat d’economia moderna. I el més trist és que tot això no és cap accident: és un model buscat, acceptat i alimentat des de dalt.
Reflexió sobre cap a on porta aquest model
Quan un país permet que els fonaments de la seva economia siguin la temporalitat, els sous mínims i una mà d’obra sense formació ni arrelament, està construint un futur fràgil i limitat.
És un model que pot funcionar en aparença, però que porta la fallida incorporada.
Primer, una economia basada en feines de baixa qualificació no genera valor real. Hi pot haver activitat, moviment, turistes i obres, però no hi ha creixement sostenible. És un país que creix cap enfora, però que es buida per dins.
Segon, una força laboral temporal i improvisada significa zero arrelament, zero compromís i zero retenció de talent. Es treballa, es cobra i es marxa. No queda comunitat, no queda teixit social, no queda país.
Tercer, aquest model expulsa els joves formats i condemna el país a no competir en innovació ni en coneixement. Si el missatge és “treball barat i silenci”, la conseqüència és clara: fuga de talent i dependència total de mà d’obra importada.
Quart, com més mà d’obra barata tens, menys incentiu hi ha per innovar, automatitzar o crear sectors de futur. És un cercle viciós que manté el país estancat mentre altres avancen.
Cinquè, el cost social és enorme: sous baixos, precarietat, lloguers impossibles, desigualtat i tensió social. Quan la prosperitat no arriba a la gent, només és qüestió de temps abans que esclati el malestar.
Sisè, una economia així depèn totalment del que passi fora. Una crisi turística, una regulació migratòria o un canvi global pot ensorrar-ho tot d’un dia per l’altre.
Conclusió
Si un país construeix el seu futur sobre temporalitat, precarietat i mà d’obra sense formació, el camí és clar: una economia fràgil, una societat trencada i un futur hipotecat. No hi ha prosperitat possible quan els fonaments són tan febles.
La qüestió no és si això caurà. La qüestió és quan… i qui pagarà el preu.