Fins fa poc, l’independentisme català buscava inspiració a Escòcia i al Quebec. La primera, per haver forçat un referèndum pactat el 2014 amb el Regne Unit. La segona, pel seu model de gestió migratòria i defensa del francès. Però el desencant amb aquests models ha fet emergir un nou referent inesperat: Andorra.
El Principat ha captat l’atenció dels sectors sobiranistes arran de l’aprovació, fa un any, de la nova Llei del Català, considerada pels mitjans espanyols com a la legislació lingüística més estricta del món catalanoparlant.
Aquesta norma ha imposat el català com a requisit indispensable per obtenir el permís de residència, per treballar com a autònom o per regentar un negoci, i obliga els funcionaris a utilitzar-lo exclusivament, tant en l’atenció al ciutadà com entre ells mateixos.
També estableix que la retolació comercial, les megafonies i l’atenció al públic s’han de fer íntegrament en català, sota sancions que poden arribar als 10.000 euros. A més, en el cas de residències renovables, cal acreditar un nivell A1 primer i un A2 en la segona pròrroga.
Aquest enfocament, fins ara inèdit a Europa, ha estat aplaudit per figures com Vicent Partal, director de Vilaweb, que ha qualificat la legislació com una “declaració de dignitat col·lectiva”. També l’exdiputat de la CUP Antonio Baños ha afirmat que si Andorra entrés a la UE, el català “seria oficial automàticament”.
Tot plegat ha desfermat una onada de simpatia des del sobiranisme, que veu a Andorra no només un refugi fiscal, sinó també un bastió cultural i lingüístic que, paradoxalment, exerceix més pressió lingüística que el Principat de Catalunya.
Andorra, sovint menyspreada per la seva mida o pel seu règim fiscal, s’ha convertit ara en una peça clau en el debat sobre llengua i sobirania al sud dels Pirineus.