El món de la literatura està de dol. L’escriptor Mario Vargas Llosa ha mort el passat diumenge a Lima, a l’edat de 89 anys, envoltat per la seva família, després d’una llarga malaltia. Els seus fills, Álvaro, Gonzalo i Morgana Vargas Llosa, l’han acomiadat amb aquestes paraules: “La seva partida entristirà als seus familiars, amics i lectors arreu del món, però esperem que trobin consol, com nosaltres, en el fet que va gaudir d’una vida llarga, múltiple i fructífera, i deixa enrere una obra que el sobreviurà”.
Vargas Llosa va viure intensament, com si cada dia fos un capítol més d’una gran novel·la. Va compartir taula amb figures com Tom Stoppard i V. S. Naipaul per analitzar la política de Margaret Thatcher, va informar des d’Israel sobre l’evacuació dels assentaments de Gaza i, fins i tot, va haver de fugir del Congo en plena revolta, quan hi seguia els passos de Roger Casement.
Va ser testimoni de moments claus del segle XX: era a Cuba durant la crisi dels míssils, es va distanciar del règim castrista als anys setanta i va viatjar amb el general Torrijos dies abans del fatal accident aeri que li va costar la vida. El seu afany per entendre el món i explicar-lo el va portar a escriure algunes de les obres més impactants de la literatura en espanyol.
Malgrat el seu reconeixement internacional, Vargas Llosa afirmava no confiar en el seu talent i atribuïa tot el seu èxit a la constància i el treball. Gràcies a aquest compromís, va deixar una obra extensa i profunda, amb quatre obres mestres incontestables que retraten l’ésser humà amb una força i una veritat colpidores.
També va ser un referent intel·lectual i polític, sempre implicat en el debat públic i compromès amb la llibertat. Encara que sovint va sentir la temptació de perdre’s en la ficció, la seva passió pel periodisme i la realitat política el van mantenir fermament ancorat al món real.
En els seus últims anys, potser ja allunyat de la lucidesa que sempre el va caracteritzar, Vargas Llosa va poder refugiar-se finalment en aquell món imaginari que tant estimava. Després d’haver viscut una vida densa, intensa i extraordinària, mereixia un final feliç i ple de ficció. I així l’acomiadem: com un gegant de les lletres, que va ensenyar al món que la literatura pot explicar-ho tot.
